Delícies de tot color

Conservatori.- En poc més d’un any hem pogut escoltar, almanco tres cops, La cançó de la terra, de Gustav Mahler. Dues amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, al Festival de Pollença i a l’Auditòrium, i aquesta tercera. No es tracta de fer comparacions, ni molt manco competicions, tan sols informar d’una circumstància que, com a mínim, cal qualificar de poc habitual. Per una altra banda, no resulta gens estrany que a dos directors tan assenyats i tan visceralment compromesos amb la música com Josep Vicent i Carles Ponseti el cos els demani interpretar la penúltima composició de Gustav Mahler, en la versió reduïda que va transcriure Arnold Schönberg per a orquestra de cambra. La diferència entre les dues versions de Vicent i Ponseti està tan sols en el nombre de músics utilitzats. Molt més l’exdirector de la Simfònica que el d’Studium Aureum.

En qualsevol cas, Arnold Schönberg el va transcriure, encara que tampoc no el va acabar, per a dos quintets, un de corda i un altre de vent, tres de percussió, un piano, una celesta i un harmònium. En principi, els cantants solistes havien de ser un tenor i una contralt, encara que algun cop ho han fet alguns barítons. Per a l’ocasió l’han interpretada el tenor Antonio Aragón i la mezzosoprano Waltraud Mucher. Mahler la va compondre com a simfonia, encara que està estructurada en sis cançons, amb textos de poetes xinesos, i no la va enumerar per pura supersitició. Ell pensava que si l’enumerava, li corresponia ser la novena, i la novena de Beethoven va ser la darrera. Ell no va arribar gaire més lluny, va morir cinc anys després d’iniciar la composició.

El que interessa és el penúltim concert de la temporada per part de l’orquestra Studium Aureum. Bona entrada, com gairebé sempre, i una altra exhibició de talent, que, com no podia ser d’altra manera, va entusiasmar el públic. L’orquestra, impecable aportant a les veus tota la màgia i esperit de l’original, l’home enfront de la natura. Cant bàquic del dolor de la terra, El solitari a la tardor, De la joventut, De la bellesa, El borratxo de la primavera i L’adéu, interpretats tres per cadascun dels dos solistes, amb l’acompanyament dels comentaris orquestrals i els preludis. Tan sols un petit emperò a una vetllada memorable, no cal oblidar que estam davant una de les millors composicions de Mahler, que alguns consideren la seva obra mestra: Aragón va quedar absolutament solapat per l’orquestra en el Cant bàquic, circumstància que no es va repetir, per donar pas a un Aragón temperat, potent, i amb la seva agradosa veu no va quedar enrere de la intepretació que va fer la mezzosoprano Waltraud Mucher, tendra a El solitari, deliciosa a De la belleza i poderosa a L’adéu. Tot plegat, una altra intervenció memorable de Ponseti i companyia, dels quals ja no sabem on tenen el llistó. Allò cert i segur és que cada cop el posen més amunt.

Auditòrium.- Tampoc no va estar gens malament la vetllada al passeig Marítim, amb l’Orquestra Simfònica dirigida per Manuel Hernández Silva. Que l’Orquestra està vivint un moment dolç, crec que ningú ja en té cap dubte i això ho va poder comprovar el director convidat, que si va estar rigorós en la Simfonia núm. 4 en do menor, de Franz Schubert, va estar exultant a la segona part del concert, en què es va interpretar la Simfonia núm. 4 de Johannes Brahms, sobretot en el tercer i quart moviment. Ambdós compositors varen beure de les fonts de Beethoven, com tants altres, i això sempre els resta, si més no, un xic d’originalitat. Res a dir, perquè probablement la quarta de Brahms és una de les seves millors composicions, que no és poca cosa. Ambdues composicions són típiques de repertori, i així i tot varen sonar a l’Auditòrium de manera impressionant. Un aperitiu, la simfonia de Schubert, rebatiada pel mateix compositor com La tràgica, que tampoc no va sentir mai la seva interpretació, ja que es va estrenar vint anys després de la seva mort, rematada amb un plat de primer nivell com és la quarta de Brahms, que no tan sols va sentir en vida, tot i que va ser la darrera que va compondre, sinó que també la va dirigir el dia de la seva primera representació, cosa que, sabent de la seva habilitat i mestria en funcions de director, segur que va ser un d’aquests moments inoblidables de la història de la música. Un bon concert, no cal oblidar-ho, a l’altura del que darrerament, des de fa dos anys, ens té acostumats l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears.

Sant Magí.- S’havia hagut d’ajornar una de les representacions de la darrera edició del Teatre de Barra, la dedicada a Charles Chaplin, escrita per Rafel Gallego, dirigida per J.M. Albinyana, que ha sabut trobar el punt a l’original, i finalment interpretada per Alexandra Palomo i Albert Mèlich. A la fi un homenatge al cinema mut, que donava a la representació un plus d’originalitat i que per la qualitat de les cinc obres restants no ho tenia gens fàcil, col·locar-se molt amunt en la llista de candidates per aconseguir el guardó final del públic. Tendra, divertida, amb un punt melodramàtic, amb el segell de Charlot de cap a peus. Tampoc no ho tenia fàcil Albert Mèlich a l’hora d’interpretar l’insigne vagabund, però passats pocs minuts és el personatge, sens cap mena de dubte. Alexandra Palomo, immillorable. Tot plegat una autèntica delícia.