Di Donato/ Portillo

Teatro Real.- Al Real, l’estrena espanyol de Dead Man Walking, amb Joyce DiDonato, però no tan sols. Contextualitzant: narració autobiogràfica escrita per la germana Helen Prejean, que l’any 1995 Tim Robbins va portar al cinema i va fer guanyar un òscar a Susan Sarandon, acompanyada per un sempre intens i expeditiu Sean Penn. A partir d’aquí, l’encàrrec de la translació per a Jake Heggie, amb llibret de Terrence McNally, els quals, amb un material de primera qualitat, han convertit la història d’una reflexió sobre la pena de mort en l’òpera contemporània de més èxit de tot el segle XXI. Òpera americana, amb tot el que això vol dir, o el que és el mateix, amb vocació de triomfar fora córrer riscos. Per tant, beu de l’aigua més pura i coneguda, la que emana de la font de Bernstein, o. així mateix, dibuixa amb precisió els personatges i posa la música al servei de la narració, amb la qual cosa les novetats musicals brillen per la seva absència, però el propòsit no és l’originalitat, sinó arribar al màxim nombre d’espectadors possible amb el màxim nivell de qualitat. I val a dir que el màxim nivell de qualitat té el llistó alt, molt alt. Desenvolupar el tema no és senzill, sobretot perquè tot i que està basat en fets reals per contra no hi ha tòpics ni tampoc cartes argumentals amagades. A la conclusió jo m’hagués quedat amb un final apuntalat pel silenci de la mort, però hi ha rúbrica i a mi em va sobrar. Per una altra banda, la fidelitat evita les concessions, però, a més a més, la dramatúrga és impecable. Entrades, sortides, canvis de decorat, tot a un ritme molt cinematogràfic i precís, amb 19 personatges i 18 figurants. La interpretació de Joyce DiDonato, Michael Mayes, Maria Zifchak o Measha Brueggergsman, inoblidables, tant que quan l’interpretin altres cantants segur que serà una altra cosa i no tan sols per les qualitats vocals, que, naturalment, també marcaran diferència, però segur que no tan definitòria. De totes maneres, val a dir que en aquest vessant tampoc no serà fàcil superar els que ens ocupen. DiDonato posa tots els colors de la seva veu al servei d’un personatge amb molt poques arestes, que augmenta la dificultat, mentre que Michael Mayes és un terratrèmol incontrolable, que necessita molts matisos per donar veracitat a Joseph de Rocher, assassí, condemnat a mort; o la seva mare, amb una immillorable Maria Zifchak en tots els aspectes. Mark Wigglesworth, director musical, tan sols un xic passat de volum, poca cosa, perquè amb la intensitat de la narració no és gens difícil extralimitarse en els decibels i va fer sonar l’orquestra del Real amb força i elegància, de la mateixa manera que el cor del Real i els Pequeños Cantores de la Orcam, que varen estar a l’altura d’un espectacle rodó.

Teatre Principal.- Al Principal la cara d’una Blanca Portillo, acompanyada de José Luis García-Pérez, interpretant El cartógrafo, escrita i dirigida per Juan Mayorga. Un viatge a la memòria i a l’oblit, amb molts personatges i tan sols dos actors, sense canvis de vestuari, sense canvis de decorat, tan sols jugant amb unes cadires que ens traslladen amb fluïdesa a un altre lloc i a una altra època, per contar diferents històries que sorgeixen des de la llegenda del cartògraf que dibuixava un mapa dels seus records a través dels ulls de la seva neta. Impecable, implacable, tendra, dura, intensa… una meravella. Des d’un text immaculat fins a una interpretació magistral, que et va transportant d’un relat a un altre sense treva, imperceptiblement. El teatre ple a rebentar va acomiadar els actors com no podia ser d’altra manera, dret i entusiasmat.

Teatro Español.- A l’Español, la creu d’una Blanca Portillo dirigint l’adaptació teatral de la pel·lícula de Luis Buñuel, El ángel exterminador, que va des d’una adaptació gairebé impossible fins a uns actors increïbles, o el que és el mateix, que no es poden creure. Com dirien a La picolísima, un bunyol.