Dos, cinc, cinc

El titular és més eloqüent del que sembla a l’hora de definir una mica què és Aldarulls. Aquest enfilall de nombres no és altra cosa que la combinació dels components principals de la funció. Dos autors, Mon Joan Tiquat, llibretista, i Víctor Ferragut, compositor; cinc actors/cantants, Jordi Boix, Elena Nieto, Mateu Bauçà, Jordi Gordo i Elena Ribera; i cinc músics, Marc Perna al piano, Francisca Asensio al violí, Marta Perna al violoncel, Daniel Arias al clarinet i Xavier Sánchez al contrabaix. Tampoc no es tracta d’anar escrivint des del titular de manera críptica acabant per no dir res. O també parlar de les dificultats d’un gènere tan en alça i per ventura menys exigent del que hauria de ser per part del públic, i del qual ja hem tengut un bon grapat d’exemples, encara que val a dir que millorant cada cop més, sobretot pel que fa als actors que canten, diria que de manera agosarada, que tampoc no és el cas d’ Aldarulls, perquè per començar tots canten bé, encara que, naturalment, el marge de millora sigui immens. Com millorable seria també el so, que fa que en alguns moments, vull remarcar que tan sols en alguns moments, el text no sigui fàcil d’entendre. Són gent molt jove, però ben formada tècnicament, i això es nota i s’agraeix com a espectador. El mateix es podria dir dels cinc músics, dirigits pel pianista de la companyia. Però amb els músics sempre hi ha un augment en la qualitat de la interpretació, com si per a ells no hi hagués pràcticament marge d’error. La partitura mana amb molta més contundència que la interpretació del text. I això sempre és així i Aldarulls no n’és una excepció.

Pel que fa al bessó de l’espectacle i començant per la història de Mon Joan Tiquat, vull dir que és d’una complexitat, sens dubte, capaç de combinar l’humor, la tragèdia, la intriga i fins i tot un final feliç allunyat de qualsevol convencionalisme, que no revelaré, entre altres coses, perquè no m’agrada ni tan sols contar l’argument, encara que en aquest cas faré una petita excepció per la seva originalitat. Aldarulls conta la història d’un poble on viu un lladre d’ulls. Fins aquí. Per una altra banda, tenim la música, original de Víctor Ferragut, que vull suposar l’ànima del projecte, perquè es tracta del seu treball de fi de carrera de composició, amb una estructura clàssica, amb els seus leitmotiv, per situar de manera clara i senzilla l’espectador, fent no gaire concessions i tirant d’atonalitat quan el text ho requereix, que dóna un nivell més que notable a l’espectacle, sense perdre de vista el llarg camí que encara queda per recórrer. La primera passa està feta, amb fermesa i bones perspectives. Per tant, per part meva, els millor desitjos, que serien, de moment, que l’obra continuï rodant pel màxim d’escenaris possibles i puc assegurar que el grans beneficiats serien els espectadors.