Portada 24/08/2014

Eclipsis i injustícies de la història

i
J.a.mendiola
3 min

Estarellas. Penúltim concert del 53è Festival de Pollença, on a la fi Gabriel Estarellas va poder mostrar bona part del seu immens talent, després que la seva intervenció de l’any passat no es va poder dur a terme per la vaga de la Simfònica. Aquest cop Valent li proposà tocar tot sol i així vàrem poder gaudir de les excel·lències del millor guitarrista que ha donat aquesta terra. I aquest guitarrista, generós, va dedicar tota la segona part al seu mestre, Bartolomé Calatayud. Pel que fa a la primera part del concert, l’inicià amb Serie Americana d’Héctor Ayala, tot un recorregut per Sud-amèrica i que passà pel Brasil, Xile, Bolívia, el Perú, Paraguai i l’Argentina. Dolç, folklòric, com un aperitiu per obrir boca, per anar fent dits, per després interpretar els cinc preludis del compositor brasiler Heitor Villa-Lobos, qui també en el principi de la seva carrera reconvertí la música popular en música culta, si bé els preludis ja formen part de la seva maduresa i dels seus moments més internacionals, bàsicament als Estats Units. Moment àlgid de la vetllada, brillant Estarellas, seriós com sempre, sense donar opció a la més mínima errada, ni tampoc cap “alegria” més enllà de la partitura. Precisió i perfecció, que no és poca cosa per part del músic, les quals, unides al seu indiscutible virtuosisme, van sembrar el silenci absolut dins el claustre de Sant Domingo. Tan sols amb això el concert ja s’ho pagava, però d’alguna manera la raó de ser del concert era una altra. Era l’homenatge al seu mestre, Bartolomé Calatayud, un mestre injustament oblidat, o si més no deixat de costat, un altre a la nostra història, que ja compta amb més arraconats que guardonats, i que mereix un lloc dins la història més enllà d’un centenari o alguna cosa semblant. Ja ho va dir Gabriel Estarellas en una entrevista, que el lloc per interpretar les obres de Calatayud és Mallorca. I així ho va fer amb Tres piezas, Sonatina núm. 1, Marcha Húngara, Danza Mora i Sonada típica de Mallorca. No cal dir que aquesta darrera peça desfermà, si no els millors aplaudiments, sí els més fervorosos, per raons més que òbvies del pedagog i compositor ciutadà, per aquest ordre. El guitarrista va obsequiar el respectable amb dos bis: Alfonsina y el mar i Estrellita, de Manuel M. Ponce. Un bon concert, no gaire multitudinari perquè, com va dir el mateix Estarellas, fa més de deu anys que “la guitarra a Espanya no té gaire futur”. Una llàstima.

Sargent. Un altre cop a Deià. Lloc: l’església de Sant Joan Baptista. Un altre cop amb el cor i l’ànima de les Vetllades Musicals, Barry Sargent, que ha rebatiat la seva formació -sempre ho fa en funció del tipus de música que interpreta o dels músics que el formen- com a Ensemble Sciolto. Sis músics per a l’ocasió: Barry Sargent i Mayumi Sargent, violins; Lourdes Pons i Beatriz Torres, violes; i Pau Cardona i Biel Fiol, violoncels. El programa, com sempre acostuma a fer Sargent, tenia coherència. No va triar un estil determinat, sinó que va fer un recorregut en el temps des del barroc fins al darrer romàntic. Pel que fa al primer pas, va triar part de la Simfonia núm. 9 en re menor de Domenico Scarlatti; el segon, per al renovador del classicisme Carl Philipp Emanuel Bach, a qui la història també injustament sempre l’eclipsa amb la llosa del pare. De Bach, la Simfonia núm. 5 en si menor, per passar posteriorment al romanticisme més heterodox amb la Simfonia núm. 10 de Felix Mendelssohn, que va compondre a dotze anys i que, cal no oblidar-ho, era la desena. Un altre infant prodigi a qui la història va eclipsar amb la llum de Mozart, tot i que també morí jove, a trenta-vuit anys. Per finalitzar, la segona part del concert, dedicada a la tercera B de la història de la música, Johannes Brahms, i el seu Sextet núm. 2 Op. 36, que començaren una mica dubitatius, però anaren agafant embranzida moviment a moviment, per arrodonir una vetllada tan íntima com entranyable.

stats