Sant Francesc.- La basílica de Sant Francesc de Ciutat va ser l’escenari per commemorar el quarantè aniversari de la Coral Universitat de les Illes Balears. Quaranta anys, sis-cents cinquanta concerts, vuit-centes composicions, més de cent obres d’autors mallorquins… Així ho explica Joan Company en el programa de mà que ajuda a entendre aquesta aventura que va més enllà de la música sense oblidar-la ni un minut. Ni un d’aquests més de vint-i- un milions de minuts que conformen la història d’aquest grup de professors i alumnes que el curs 1976-77 decidiren començar a cantar, gairebé com una necessitat, gairebé com un divertiment, amb una primera cançó, un salm, el cent trenta-set, transformat en cànon, traduït per Isidor Marí, A Babilònia devora el riu, seiem i ploràvem per a tu Sió, fins a arribar a la Missa en si meno r, de Bach, passant per Antoni Mulet i el seu homenatge a Ramon Llull, Entenam-nos per amor, amb la qual obriren el concert de celebració, un concert que no podia acabar d’altra manera que amb l’ Aubada, de Miquel Tortell, amb lletra de Marià Aguiló, arranjada per Joan Maria Thomàs. Podríem discutir quines haurien estat les peces més adients i segurament, si ho haguéssim demanat a tots i cadascun dels que omplíem la basílica, hauríem triat un programa diferent, però qui ho havia de decidir no era ningú més que Joan Company, i naturalment seguint el seu tarannà va optar per ser ells qui retien homenatge a tot una sèrie de compositors que els han acompanyat al llarg d’aquesta travessia que dia rere dia amplia el seu horitzó, sense altre objectiu que navegar per l’inabastable món de la música amb rumb cap a l’eternitat. Impagable el Pulchra e, et decora, d’Alejandro Yagüe, que si no vaig malament va compondre per al vint-i- cinquè aniversari de la Coral. Impecable la Salve Regina de Josep Vila. Exquisida l’ Ave Maria, de Tomás Luis de Victoria. Tampoc no hi podia mancar una peça d’Antoni Parera Fons, com és ara la Cançó per a mossèn Alcover. I no hi podia mancar una composició del músic manacorí, ja no tan sols per mèrits propis, que també, però era el dia que el nomenaren Cantaire d’honor, juntament amb Joan Pons, Maria del Mar Bonet i Vicenç Rotger. Dir que va ser un acte entranyable seria no fer justícia a la tasca musical. Va ser un gran concert, també una gran festa, senzilla, com són ells, i la prova de la feina ben feta, dia a dia, any rere any. I el que resta! Per molts anys.
Auditòrium.- Segurament ja ho he escrit i ho tornaré a escriure: la formació Studium Aureum mai no em deixa de sorprendre. Per tant, el concert anomenat Rachmaninov. El Neoromanticisme no n’és una excepció, ja no tan sols pel fet d’estar dedicat al compositor rus, amb tot el que això implica, sinó també per les peces que el formen, amb tres instruments, piano, violoncel i violí i un cor tan sols de veus femenines. Abans que se m’oblidi, memorable, exquisit són dos adjectius que podrien definir aquest segon concert de la temporada. No m’agradaria ser injust amb la resta de components de la formació per a l’ocasió, però veure i sentir tocar Andreu Riera és tot un espectacle, fins al punt que em fa pensar que com Liszt va canviar la història del piano devia ser una cosa semblant. Veure’l, sentir-lo i escoltar-lo genera tot un cúmul de sensacions difícilment explicables. Si a sobre hi sumam la delicadesa i precisió d’Smitry Struchkov al violoncel des del Romance fins a la Melodie op. 3 la cosa guanya punts, encara que sembli impossible. I, per afegitó, a dues peces es va incorporar el violí de Ramon Andreu, que va fer extraordinària la interpretació del Vocalise. I la propina, sis peces amb el cor femení. Tot sorprenent, amb tots els sentits. Feina ben feta, també.
