De Filippo i la supervivència

La manacorina tropa de Produccions de Ferro, comandada per Toni Gomila, ha posat un pied à terre a Ciutat i ho ha fet a l’Institut Joan Alcover

Espai El Tub.- La manacorina tropa de Produccions de Ferro, comandada per Toni Gomila, ha posat un pied à terre a Ciutat i ho ha fet a l’Institut Joan Alcover, al saló d’actes, enfustat, amb solera. Té màgia, la que els anys donen a un edifici que transpira història, també teatre. Allà, s’hi havia representat La casa de Bernarda Alba i Luces de bohemia, quan a l’immoble tan sols hi havia senyoretes com a alumnes… I ara arriba De Filippo, un De Filippo “metateatralitzat” o, el que és el mateix, els personatges de l’obra van i venen per entre la ficció i la realitat, reten homenatge a Ibsen, a Alexandre Ballester, a Xesc Forteza, a Shakespeare… i per descomptat a Eduardo, el protagonista, que conta la seva història personal pel món de la faràndula, com una mena d’ Un viaje a ninguna parte, amb la inseparable companya de vida i funcions, Pupela Maggio, inoblidable mare a Amarcord, i una insuperable Filomena Marturano sobre els escenaris, que interpreta Catalina Florit, coautora de la dramatúrgia juntament amb Gomila. També Rafel Ramis, fent de Rafel Ramis i de conserge; i Joan Bibiloni fent de Bibi i de don Bibi. Interpretant i parodiant, perquè ells dos són bona part de la història del teatre mallorquí. Florit i Gomila han agafat l’original i l’han temporitzat de tal manera que els permet que les paraules de De Filippo siguin les seves, que la història del dramaturg napolità sigui la història dels comediants, amb tanta fantasia com penúries, amb tanta imaginació com quotidianitat. Tot és proper, tot és autèntic. Actors i públic a poca distància. És com un microteatre, deia un actor, per aquesta proximitat, que sempre és un valor afegit a un text que brolla tendresa i realisme mediterrani. Al cap i a la fi, no crec que hi hagi gaire diferència entre els còmics italians i els mallorquins. Ni tan sols hi ha diferències entre el que vivien fa cinquanta anys i ara, amb la supervivència com a únic objectiu. I de Filippo és una declaració de principis que signaria qualsevol actor, de qualsevol època. I de Filippo és costumisme ben entès. És un cant a la commedia dell’arte, és humor i amor, és tragèdia i comèdia; millor resolta la segona que la primera. És un projecte gens senzill, que fa pensar, que no dona treva. Difícil, però no impossible.

Teatre Romea.- Èdip, de Sòfocles, i de Mouawad, i una introducció de Borges, dirigida per Oriol Broggi i interpretada per Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon, amb una escenografia manllevada a Peter Brook, com confessa el director al programa de mà, encara que per mi les canyes són com a mínim innecessàries. Un clàssic d’aquesta envergadura és un repte encara més gran que qualsevol altre. Les referències hi juguen a favor i en contra i potser per aquesta circumstància Broggi ha optat per una dramatúrgia minimalista dins un context escènic més aparatós que funcional. El text és el gran emperador de la història. Gairebé sense moviments, els actors van acaramullant paraules i això fa que la fluïdesa no sigui una de les seves característiques. Per una altra banda, Broggi, i aquest és un dels seus mèrits i aportació, ha tractat d’una manera tangencial la incestuosa relació del protagonista amb la seva mare, per donar preponderància a la recerca dels orígens del personatge que dona títol a l’obra, per intentar esbrinar les arrels del seu destí. Bé tots els actors, encara que una mica massa emmanillats pel pes de la partitura original, que no és poc.

Etiquetes