Flórez contra Flórez
Liceu.- El Gran Teatre del Liceu divendres va vestir les millors gales per acollir un moment dels que fan història. Ni mes ni menys que el debut internacional de Juan Diego Flórez en el paper d’Edgardo di Ravenswood, l’enamorat protagonista de Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti, basat en la novel·la de Sir Walter Scott.
Era clar, com ja havia anunciat en els diferents recitals que ha ofert el tenor peruà per mig món, Ciutat inclosa, que els seus immensament prodigiosos aguts i sobreaguts estaven a punt de passar a millor vida cap a registres més lírics. Per tant, poder veure Flórez en aquesta tessitura s’ha de qualificar d’autèntic esdeveniment. Naturalment que no va assolir plenament el repte, però és evident que el camí és llarg i sens dubte el camp de millora cap al centre és gran. De fet, quan amb Elena Mosuc interpretaren Sulla tomba che rinserra, va semblar insegur, tant pel que fa a la veu com en el posat, estàtic, mentre que la seva partenaire mostrava solidesa, domini de la situació. I en aquestes situacions, que es donen a cada muntatge, resulta molt difícil no establir un rànquing de guanyadors, que es tradueix en els aplaudiments del final de la funció, on el públic sempre dicta sentència.
I a aquesta Lucia di Lammermoor de l’Opernhaus Zurich que donava pas al nou Flórez el respectable declarà un empat tècnic. Però no tan sols entre Elena Mosuc i Juan Diego Flórez, perquè a la festa s’hi havia afegit un tercer en discòrdia, que no era altre que Simón Orfila, el baix-baríton menorquí, que donava vida al capellà Raimondo Bidebent; entre d’altres, va cantar una Ebben? Di tua speranza amb la protagonista de nivell estratosfèric, de la mateixa manera que la resta de totes les seves intervencions.
No és novetat, però també és ben cert que cada cop el Liceu valora en la justa mesura el creixement exponencial d’Orfila i puc assegurar que se’m va eixamplar el cor de veure’l i sentir-lo amb tanta maduresa i premi, merescut, tant quan acabava de cantar com a la seva aparició en el moment de les salutacions. Estrepitosos i calorosos varen ser els aplaudiments per al menorquí. Bravo!
És obvi, de totes maneres, que el combat principal, almanco sobre el paper, era un altre, i no precisament de Flórez versus Mosuc. Mosuc havia fet el que se n’esperava. És un valor segur i així ho va demostrar a la cabaletta, Quando, rapito in etasi, amb els corresponents abellimenti, corregits i augmentats a Spargi d’amaro pianto, que varen fer esclatar el Liceu.
No hi havia cap dubte que el gran i únic combat de la vetllada era Flórez contra Flórez, i si va dir ver no va decebre. També és cert que fins als moments finals de la història el tenor no té un paper protagonista, amb la qual cosa passats els dos primers actes el millor encara havia d’arribar. El gran moment per al tenor és el Tombe degli avi miei. Era el moment de la veritat i Juan Diego Flórez va estar en el punt del qual difícilment baixarà mai. Magistral, perfecte, i no entrarem en comparacions amb Kraus, Pavarotti o qui sigui perquè ja no tenen sentit. Flórez va ser Flórez un cop més. I un cop més el Liceu als seus peus, com no podia ser d’altra manera.
Per una altra banda, l’exèrcit que comanda Conxita García continua en el seu camí cap a una regularitat indiscutible. I regularitat vol dir en aquest cas un nivell de primera divisió.
Pel que fa a l’orquestra, dirigida per Marco Armiliato, en alguns moments va sobrepassar una mica els cantants per un excés d’intensitat que no necessita la partitura.
I encara que sembli mentida, he acabat un article sense parlar del director artístic, que situà la història a qualsevol lloc de l’Europa de principis del segle XX i col·locà un edifici de vidre a mig esbucar presidint l’escenari, metàfora de la lluita entre famílies?, amb una incidència purament estètica, que ja està bé, de la qual em quedo amb l’efectista i eficaç il·luminació de Martin Gebhardt.
