Flórez, expectació i resultats
Auditòrium.- L’Auditòrium del passeig Marítim ple a vessar, l’expectació màxima. Ningú no s’ho volia perdre. Era el gran esdeveniment de la temporada i de moltes més anteriors. Una cloenda de luxe, gairebé immillorable, del cicle d’Estius Simfònics, i a preus populars. Una pregunta era consant moments abans de l’inici del recital o a l’intermedi: Podies imaginar veure Juan Diego Flórez a Mallorca? La resposta era de sorpresa i admiració. Ni més ni menys que poder escoltar en directe el tenor líric lleuger millor del món, encara que alguns no ho considerin així, per la senzilla raó que està eixamplant el seu repertori a tessitures que no estan al seu abast i que l’estan fent perdre qualitat als sobreaguts. En qualsevol cas, i lluny de voler entrar en polèmiques, vàrem tenir el gran honor i plaer de poder gaudir de la bella veu -això no ho discuteix ningú- de Juan Diego Flórez amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo i acompanyat per la jove soprano egípcia, batejada a França com la nova Maria Callas (coses de la premsa), Fatma Saïd. Entre obertures i àries, fins a dinou peces ens varen oferir, a més dels quatre bis que obsequià el tenor peruà, a qui per cert acompanya com a ajudant personal una mallorquina.
Per obrir boca i escalfar el personal, que no ho necessitava gaire, l’orquestra inicià la gran festa amb l’obertura de Carmen, de Bizet, per donar pas primer a Juan Diego Flórez amb Ah! Lève-toi, soleil de Romeo et Juliette, de Charles Gounod, que no cal dir que ja va obrir la caixa dels aplaudiments, com si fos la darrera ària, i era la primera! Fatma Saïd va iniciar la seva intervenció amb Je veux vivre, de la mateixa òpera, que no va abaixar la intensitat que es respirava a l’ambient i que es va traduir en una bona ració de mamballetes també per a ella. Després, duet dels amants de Verona, O nuit divine. Quedava clar que la cosa era del nivell que es pressuposava, si no més alt, com quedà demostrat quan Flórez, en funcions d’Edgardo a Lucia di Lammermoor de Donizetti, va cantar fregant la perfecció Fra poco a me ricovero... Fiato, color, vocalització... i tot el que es vulgui afegir; això feia que tan sols aquesta ària hauria estat excusa suficient per haver assistit al concert. A partir d’aquí, com deia un amic, “pot cantar el que vulgui, com si canta Na Catalina de plaça, que tanmateix ho farà d’allò més bé”. A la segona part, àries de L’Arlesienne, Fausto, Manon, La bohème; després passà a Mattinata, Marechiare i Torna a Sorrento, i revàlida per a Fatma Saïd: O mio babbino caro, impecable. Era com estar dins un sommni del qual ningú del públic no volia despertar-se. El final oficial va ser per a Flórez interpretant Granada. No va ser el final, el tenor és un artista esplèndid amb el públic. Aparegué sobre l’escenari amb una guitarra i cantà i tocà Adiós Granada, passà a Limeña, Una furtiva lagrima i, aquest cop sí, la darrera, La donna é mobile. Segurament perquè la perfecció completa no existeix, m’hauria agradat més tot plegat si Fatma Saïd hagués fet algun bis, perquè s’ho mereixia i quedà massa relegada. I si jo ho vaig desitjar, no parlem de la família de la soprano, asseguda davant meu. Us puc assegurar que no va partir gens contenta. La resta del públic es torbarà a oblidar l’esdeveniment.
Pollença.- A la fi Beethoven! Al Claustre de Sant Domingo, el pianista Sebastian Knauer obrí el seu concert amb la Sonata per a piano núm. 17 en re menor Op. 31 núm. 2, també coneguda com La tempesta, i la Sonata per a piano núm. 14 en do sostingut menor, ‘Quasi una fantasia’ . Op. 27 núm. 2 ‘Clar de lluna’, a la primera part; continuà amb Schubert, Melodia hongaresa en si menor, Allegretto en do menor D. 915, Quatre impromptus i un de propina. Concert correcte, ben interpretat, val a dir que amb partitura (?), que per ventura va ser la raó que tot plegat fos una mica fred, molta tècnica i poca ànima. I això que les peces del repertori donaven per a molt més.
