Els bars de Sant Magí tornaren vestir-se de gala per acollir la vuitena edició del teatre de barra, amb el denominador comú dels “Bars de mala mort”. Sis obres, sis. Píndoles teatrals de quinze minuts i dos actors, com marquen les normes d’Òrbita. Cinc representacions cada dijous, durant cinc dijous, fins al 5 de maig. El meu costum és escriure tot aquest seguit de sensacions amb l’ordre que les vaig veure, però aquest cop faré una excepció i començaré amb la millor obra d’aquestes característiques que he vist mai, microteatres inclosos. I consti que són més de cent les que s’han representat al llarg d’aquest grapat d’anys, des que es posà de moda el format de subsistència. Així va néixer, però hores d’ara ha traspassat aquest llindar fins a convertir-se en un gènere en si mateix. L’autor, Rafa Gallego, el títol Abril, dirigida per Ferran Bex i interpretada per Santi Celaya i Aina Zuazaga. Una història d’amor. Tan senzill com això. O tan complicat com això. Les llàgrimes entre els espectadors varen ser una constant. La proximitat es va convertir en una aliada, fins al punt que semblava que més que davant una representació estàvem escoltant una conversa a la taula del costat entre un home i una dona, enamorats fins al moll dels ossos. Quan el vaig llegir per primer cop, estava clar que era una peça que funcionaria. Rodona, clara i intensa. És l’únic drama de les sis que conformen l’edició. El que no podia ni imaginar era que el resultat final podia arribar a un nivell teatral tan alt. Per una banda la feina de Ferran Bex, indiscutible. Per una altra, i sense cap mena de dubte, la més fonamental en aquest cas, els dos actors. Si algú vol saber el que significa que dos actors tenguin química, que vagi a veure Abril i se li esvairan tots els possibles dubtes. Santi Celaya i Aina Zuazaga posen la pell de gallina des de la primera mirada, ella a l’escenari cantant, ell a una taula observant. Però el raig d’emocions que destil·la la peça no ha fet més que començar. Amb un in crescendo perfecte, la història s’arrodoneix amb una altra cançó interpretada per Zuazaga i la mirada perduda de Celaya. Més llàgrimes, molts aplaudiments. Quina meravella. Prometo que em torno emocionar mentre ho escric.

Podria semblar que després d’ Abril la resta queda reduïda a gairebé res, o com a mínim a molt poca cosa. Error. La prova, Herois, de Josep Mercadal, dirigida per Joan Fullana i interpretada per Xavier Núñez i el mateix Mercadal. El programa de mà parla de “Comèdia negra”. Jo no sabria com definir-la, però en qualsevol cas hauré de treure el compàs per tornar a parlar d’arrodoniments. Està clar que sense un bon text no seria possible parlar de virtuts. Imprescindible també és que els actors ho facin d’allò més bé i Núñez i Mercadal fan una autèntica exhibició interpretativa. Però en aquest cas cal destacar, sense menysprear el més mínim la resta, el toc del director en l’estructura dramàtica, que li dóna una fluïdesa poc convencional, molt original diria, que aporta més consistència als girs que es van produint al llarg d’una història, que s’ha de dir, des del paper deixa l’espectador en tensió i amb expectació per saber què vindrà després de cada situació.

Que ningú no pensi que aquí s’acaba el festival. Ni prop fer-hi. La mandíbula em va quedar desencaixada de tant de riure amb Fins que la mort ens ajunti, de Xisco Rosselló, dirigida per Pere Pau Sancho i interpretada per Clara Ingold i Diego Ingold. Imaginativa, ocurrent, graciosa, divertida, amb un ritme vertiginós i no sé quantes coses més. Cada situació és tan bona o millor que l’anterior, cada frase una troballa, que en boca d’ambdós protagonistes es converteix en un exercici d’estil del que ha de ser una peça còmica.

Queda per comentar L’estatut i La faula de la parca i el lladre, perquè no vaig poder veure 380 voltios, d’Ivo Erasmo, dirigida pel mateix Erasmo i Irene Niubó. La primera, escrita i dirigida per Lúcia Sánchez i Quique Mongay, i interpretada per Tomeu Blanch i Antonio Villalonga, més divertida sobre el paper que el resultat final. També cal dir que era la primera representació que es feia i el públic encara no havia arribat a Sant Magí. Érem pocs i tot semblava una mica desangelat, tant ells com nosaltres, i el resultat va ser molt millorable. La segona és una obra escrita per Romina Colotto, dirigida per Àlex Tejedor i interpretada per Emili Gené i Romina Colotto. Desigual, diria jo. Comença fluixa, dibuixant els dos protagonistes amb un traç humorístic molt feble, fins i tot innecessari. Va guanyant a mesura que es van desenvolupant els esdeveniments, però no aconsegueix arribar al que el text apuntava.