‘Gloria’ al claustre

Difícilment podia haver acabat millor el 57è Festival de Pollença

Pollença.- Difícilment podia haver acabat millor el 57è Festival de Pollença, que obrí expectatives amb l’Amsterdam Baroque Orchestra & Choir, dirigida per Ton Koopman, tot un referent mundial de la interpretació de la música del més gran, indiscutible, Johann Sebastian Bach, de qui varen oferir la Missa en si menor BWV 232. El claustre vestia les millors gales, o el que és el mateix, havien hagut d’ampliar l’aforament. Tan ple de gom a gom que donaria per fer una crònica social enlloc d’una crònica musical. Es respirava l’ambient d’una vetlada inoblidable. Ningú no va sortir decebut. Poc més d’una cinquantena de mestres, entre músics i cantants, varen fer una impecable lectura de la Missa que Bach havia compost al llarg de pràcticament tota la seva vida, a la manera d’un testament, d’un canon de tonalitats, contrapunt i harmonies, amb un ventall harmònic inabastable, com una panoràmica infinita de la seva existència, on hi ha alegries, festa, oració, desesperació… contades i cantades amb solemnitat, de manera bucòlica, grotesca o recollida, segons convingui. Un copiar i aferrar que havia anat polint al llarg dels anys. Per exemple, el Sanctus data de 1724 i el va arranjar el 1748, de la mateixa manera que el Kyrie, monumental, com el defineix John Eliot Gardiner, i el Gloria formaven part d’una Missa brevis protestant, de 1733. I tot plegat, al final, d’una coherència infinita, d’una perfecció inigualable. Amb tots aquests elements no resulta senzill transmetre tantes sensacions amb l’eficàcia que requereix la composició, però les dones i homes dirigits per Koopman en varen ver una interpretació subtil, potent, amb un balanç exquisit entre les diferents veus, però sobretot, diria que cristal·lina, tan neta que era difícil no quedar captivat de principi a fi i pensar que Bach no pensava amb cors i orquestres molt nombroses, de fet ho feia per a quatre cantaires en cada registre. Els solistes varen ser Yetzabel Arias, soprano, Maarten Engeltjes, contratenor, de veu amb no massa cos, però que transmet amb energia; molt correcte el tenor, Tilman Lichdi i un Klaus Mertens, baix, molt veterà i coneixedor a la perfecció de com cantar Bach, de qui ho ha interpretat tot. I ara fins a l’any que ve. Per superar aquesta edició els escalons cada cop són molt més alts.

Son Marroig.- Andres Mustonen, que ja havia actuat la setmana passada amb la seva formació o se n’hauria de dir banda? -l’Ortus Musicus-, apareixia de bell nou, acompanyat al piano pel director del festival, Alfredo Oyágüez Montero, en un concert titulat Pure Classics and…more, o sigui un petit popurri en què cabia gairebé tot. Oyágüez va explicar que tocar amb Mustonen era diferent a tot, que no hi havia cap intel·lectualitat en el fet d’interpretar música clàssica, que tot valia, sortís millor o pitjor, afinat o desafinat, que l’únic important era tocar… o alguna cosa semblant. Vull pensar que va ser perquè la interpretació de la Chaconne de Bach, amb arranjament per a piano de Robert Schumann, amb què havia començat el concert no havia estat precisament memorable. Millorà notablement amb la segona peça, la Sonata en Do Major Kv. 296, de Mozart, molt més conjuntats ambdós músics. La segona part es va iniciar amb la Sonatina en Re major, de Schubert, per després donar pas a la selecció de música irlandesa i fins i tot a una peça de Jimmy Hendrix.

Etiquetes