Hager

Auditòrium.- Quart concert de la Temporada d’Abonament de la Simfònica amb un altre regal convertit en habitual, com és ara la presència al capdavant de l’orquestra del mestre Leopold Hager, que un cop més mostrà des de talent fins a una energia envejable, passant per qualsevol adjectiu que mai no podríem assolir la majoria dels mortals, per moltes i variades raons. El programa es pot qualificar de capicua romàntic. Per una part, qui va ser un dels conductors del classicisme cap al romanticisme, Franz Schubert, amb la seva Simfonia núm. 5 D 485 en si bemoll major, de clara influència mozartiana, si bé el pas dels anys li ha reportat el segell personal d’un compositor que no va beure de les mels de l’èxit en vida i sí de la saviesa dels més grans. Una vida curta, tan sols trenta-un anys, i una mort gens romàntica i ni prop fer-hi èpica: la ingestió d’un peix en mal estat li provocà un tifus d’allò més vulgar. El que no va ser vulgar va ser la seva música tant pel que fa a la quantitat a com la qualitat amb el valor afegit de ser un dels artífexs de la transició esmentada. Alfred Eistein el definia com “el clàssic del romanticisme”, amb tot el que això significa, i aquesta simfonia podria ser un bon exemple del deute amb els seus orígens i segurament del seu aprenentatge amb Salieri, un compendi d’eclecticisme en el millor dels sentits. Som davant una peça que combina intimitat, i profunditat, que la Simfònica en versió reduïda va interpretar de manera delicada i eficaç, com un aperitiu, lleuger, fins i tot innecessari tenint en compte el que vendria després.

Després ni més ni menys que la Simfonia núm. 4 en mi bemoll major, d’Anton Bruckner, coneguda com a Romàntica, l’antítesi de l’anterior, com a incomparable és la vida de Bruckner amb la de Schubert. El segon, un bohemi; el primer, un escolanet a qui Mahler definia com a “meitat Déu, meitat boix”, amb una producció més fruit del treball que de la inspiració. La Simfonia núm. 4 va ser un dels seus primers grans èxits en l’enèsima versió, dirigida per Hans Richter, amb la coneguda i barroera anècdota de la moneda que va deixar dins la mà el compositor al director tot just acabar un assaig perquè anàs a prendre una cervesa. Com tot un seguit d’anècdotes que no diuen res a favor de la personalitat del músic austríac, que no deixen de ser més que això, sobretot si ho comparam amb l’explosivitat de la composició, que va servir perquè el metall i la fusta de la Simfònica tornassin a brillar no sense una bona dosi d’eclecticisme i eficàcia, exhibint dramatisme, intensitat i esplendor, que de bell nou va fer esclatar l’Auditòrium amb un clam d’admiració per a qui va ser l’estrella de la funció, Leopold Hager, que va fer un altre clínic de direcció, vibrant, eloqüent, una exhibició de com fer sorgir detalls, matisos i colors a l’espectacular composició. Perquè espectacle és una bona definició per a aquest quart concert que demostrà el potencial d’una orquestra que llueix més futur que passat.