Balears 24/06/2017

‘Hamlet’, de Pol López

Durant la funció quatre seients van canviant de lloc per determinar on es troben els protagonistes a cada moment de la història

i
J. A. Mendiola
2 min
Amb l’aparició de López a l’escena, la dimensió qualitativa es multiplica.

Lliure de Gràcia.- Tenia el llistó molt alt la parella Carrió/López després del seu debut shakespearià al mateix Lliure amb Victòria d’Enric V i, per tant, també ho eren les expectatives que al mateix temps augmentaven el nivell d’exigència per a aquest Hamlet que s’estrenà la passada temporada al mateix escenari. Per aquest espectador, la sortida del primer actor marca sens dubte les possibilitats de la funció. L’escenari és com una gran caixa de formigó sense cap altre estri ni moble. Durant la funció quatre seients van canviant de lloc per determinar on es troben els protagonistes a cada moment de la història. Per a aquest Hamlet de Pol López la primera sortida és la de Pau Vinyals, en funcions d’Horaci, que d’alguna manera contextualitza els esdeveniments que s’aniran succeint sobre l’escenari i la sensació és immillorable. Tot just després, amb l’aparició de Pol López, la dimensió qualitativa es multiplica de manera exponencial. Vestit tot de negre, és un Hamlet proper, creïble, recognoscible, com gairebé la resta de protagonistes de la tragèdia el final de la qual tothom coneix però que continua rodolant per sobre dels escenaris sempre amb la mateixa potència, sempre amb una allau de plantejaments que la fan intemporal i mai no deixen indiferents. Pau Carrió ha optat per la naturalitat en la direcció d’actors i aquí el personatge de Claudi, interpretat per Eduard Farelo, sembla venir d’un altre muntatge, impostat, molt al contrari que la resta, amb un Xicu Masó que ha donat al seu Poloni un to més còmic del que és habitual però que no li resta credibilitat. Una altra cosa és quan exerceix d’enterramorts, quan donen sepultura a Ofèlia i mostra a Hamlet la calavera de Yorick, important i resolta un poc com un ‘passa tu’. I és que a la primera part de la funció tot transcorre de manera perfecta, independentment de les llicències que s’ha atorgat Pau Carrió, que fins i tot fa que els actors interactuïn amb el públic, molt subtilment. Fantàstica l’ocurrència de fer que el moment de la representació de l’obra sigui com una mena de lectura dramatitzada en què Claudi i Gertrudis seran protagonistes i personatges alhora.

A la segona part la poda és fins i tot més intensa, però li manca la consistència que havia demostrat durant una hora i quaranta-cinc minuts que dura la primera i que passen com una exhalació. I no és que els actors i actrius no s’hi deixin la pell en els seus personatges, com és ara Clara de Ramon en funcions d’Ofèlia o Marc Rius com el seu germà Laertes, enfront d’un Pol López que cada moment va intensificant els canvis de registre però que mai no perd la mesura, controlant les emocions amb eficàcia. Al duel final també li manca una mica d’intensitat, un embolic més adient per a la tragèdia que s’apropa, aquest seguit de morts en cadena amb la qual culmina una obra mestra amb tants referents que cada muntatge es torna més complicat per poder-hi trobar complicitat. Tot i això, teatre d’alt nivell, contemporani, clàssic, que no desmereix l’autor, que no és poc.

stats