Homar, el públic i l’entusiasme

Amb l’Auditori ple a vessar un altre cop, la companyia de torn va marxar amb la satisfacció màxima

Manacor .- Amb l’Auditori ple a vessar un altre cop, la companyia de torn va marxar amb la satisfacció màxima. El públic dret els acomiadava i premiava la seva interpretació amb el millor guardó possible, tot un seguit d’aplaudiments més enllà de l’admiració. Lluís Homar la va aturar per dir unes paraules: “No tenc costum de parlar, però us vull dir una cosa, sou un públic collonut” i així ell i els actors que l’acompanyaven retornaren l’agraïment al públic. Aplaudiments que també pertanyen a qui ha fet possible aquesta meravella de convertir Manacor en el centre indiscutible del teatre a l’illa i que algun dia se li haurien de dedicar directament, i no per persona interposada. En qualsevol cas, val a dir que l’excepció seria que no fos així, encara que també és cert que no podia ser d’altra manera. Per a l’ocasió l’encarregat de dur a terme l’esdeveniment va ser Lluís Homar i el seu Cyrano. Lluís Homar potser viu el moment que qualsevol actor o actriu somnia. Ell decideix quin personatge vol interpretar, el posa sobre la taula i de ben segur que els directors es barallen per ser l’elegit per conduir el projecte a bon port, que no és altre que el màxim nombre possible de representacions. Cyrano segurament era una dèria de l’actor que un dia va ser Fígaro quan el Teatre Lliure començava a caminar i avui és un mite, garantia de qualitat, valor segur. La dèria s’ha fet realitat, però val a dir que tenia més risc, no més dificultat, que fer tots els personatges de Terra baixa o un Ricard III, per posar dos exemples recents. El risc eren les referències directes, el Cyrano de Flotats, dirigit per Maurizio Scaparro, o el més recent, molt recent, el d’Arquillué, dirigit per Broggi. Tot i així, Lluís Homar i Pau Miró, que ja havien treballat en l’obra de Guimerà, no escoltaren ningú i decidiren fer la seva versió, amb menys actors, també menys personatges i reduint el text a poc més de la meitat del que dura l’original.

Costa entrar dins el món que plantejà Edmon Rostand un cop podat. Li manca força a la presentació, com si es tractàs d’un preàmbul sense més objectiu que contextualitzar i del qual s’han eliminat bastants i molt sucosos ingredients de l’original. Pràcticament es dona més importància a l’escenografia que al text. És una manera de justificar les dues torres de vidre, o el fet que els protagonistes vesteixin com tiradors d’esgrima, que no deixa de ser una llicència de poca importància, purament estètica. Un cop oblidada aquesta circumstància, el personatge comença a prendre cos i cor, fins a tornar immens, fidel a l’original. I brolla la comèdia, l’aventura, la tragèdia i el drama, combinats en la justa mesura perquè tot rutlli a la perfecció, fins i tot el fet que la resta de protagonistes, Joan Anguera, Aleix Batllori, Aina Sánchez i Albert Prat, canviï de personatge amb fluïdesa, entorn d’un Cyrano-Homar escampant registres sense parar, amb el vers traduït per Albert Arribas, que conserva tota la gràcia dels alexandrins que han fet immortal aquesta obra. I per afegitó la música de Sílvia Pérez Cruz… I és clar, el públic dret, entusiasmat.

Etiquetes