31/03/2017

Ibsen al Lliure, Trapo&Mocho al Catalina Valls

3 min
(Des)esperaés feina ben feta, ambiciosa, difícil, amb un final que arrodoneix el conjunt.

Lliure.- Quan veig Jordi Bosch sempre record José Bódalo. No perquè físicament tenguin cap semblança, ni prop fer-hi, però aquesta naturalitat, aquest estar tan còmode dins el personatge que traspassa la quarta paret els agermana, i vet aquí que una de les darreres obres que interpretà l’actor madrileny nascut a l’Argentina fou El pato silvestre d’Ibsen, a les ordres de José Luis Alonso en la versió de Buero Vallejo. Feia el paper de Werle, però segur que hauria pogut interpretar el de Relling, que encarna Jordi Bosch a la versió que ha dirigit Julio Manrique, adaptador juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat. És un retrat humà perfecte escrit per Henrik Ibsen just després de publicar Un enemic del poble. No és una de les més conegudes, molt per darrere de l’esmentada, de Casa de nines, de Hedda Gabler o fins i tot de Peer Gynt, pel que fa el nombre de representacions, almanco els darrers anys. Tot i això, L’ànec salvatge és complementària d’Un enemic del poble. De fet, planteja la mateixa situació en una obra i en l’altra, passant del conflicte social al familiar, qüestionant la veritat absoluta enfrontada a la mentida vital que pregona el personatge que interpreta Jordi Bosch, el que encarna el seny, tot i no ser assenyat en el seu tarannà quotidià, que d’alguna manera posa sobre la taula una altra dualitat de les moltes que surten a l’obra i que formen la raó de ser de la història. Una història en què tot es posa en qüestió a través dels diferents personatges. Cadascun amb les seves característiques, que els humanitzen per sobre de les circumstàncies que van sorgint i que els condueixen cap a la tragèdia. No hi ha maniqueismes. No hi ha bons ni dolents, fins al punt que no és difícil entendre’ls a tots ni fàcil dilucidar quin hauria de ser el comportament idoni en cada cas.

Julio Manrique ja havia mostrat els seus trumfos com a director, gairebé sempre amb un punt d’originalitat i risc a tenir en compte, com ara a La forma de les coses,de Neil LaBute; American Buffalo, de David Mamet, o Roberto Zucco, de Koltès, per posar alguns exemples notables, però amb L’ànec salvatge ha fet un salt qualitatiu, que tan sols era un problema de temps que arribàs. També és cert que s’ha rodejat d’un equip artístic de primera magnitud. Amb un grup d’actors i actrius que des del primer moment s’apropen a l’espectador, el captiven, fan molt creïbles els personatges. Ivan Benet fa un Hialmar impecable i de la mateixa manera Laura Conejero, Lluís Marco, Andreu Benito -un altre que no ha volgut ser Arxiduc, però aquesta és una altra història que no sé si contaré- i per descomptat Jordi Bosh, però sobretot una Elena Tarrats que fins i tot passa per sobre dels seus companys, estan insuperables. La d’aquesta darrera és una interpretació magistral, fent de nina de quinze anys, que encara fa voltes dins el meu cap i que rubrica cantant una cançó al final de l’obra. Una obra que en tot moment té la presència gairebé imperceptible però fonamental del pianista Carles Pedragosa.

Teatre Catalina Valls.- Mai no havia vist juntes Aina Zuazaga i Aina Jagla -crec-, les components de Trapo&Mocho, que en la seva vessant mímica s’han llançat de cap al wagnerià Gesamtkunstwerk. És a dir, escriuen, dirigeixen i interpreten el seu espectacle. Els mancava compondre la música, però ha estat Mon Joan Tiquat l’encarregat de fer-ho. I ho ha fet de manera molt adient, o el que és el mateix, al servei de la beckettiana història que conta (Des)espera. Una hora aproximada de durada, potser una mica menys. Tot un risc quan el gest, la ganyota i els silencis han de substituir les paraules i potser és per això que sembla que necessita una mica més de rodatge, de treball, per donar més contingut a les no-paraules, al moviment. Així i tot, és feina ben feta, ambiciosa, difícil, amb un final que arrodoneix el conjunt. No és poca cosa.

stats