JSB

Auditòrium.- El del Conservatori, per un nou concert d’Studium Aureum, la formació que condueix i lidera Carles Ponseti, qui per a l’ocasió nadalenca ha tingut l’afortunada idea de fer dues parts del Wheinachtoratorium BWV 248. Discutible quines de les sis hauria d’haver triat, sobretot perquè Sir John Eliot Gardiner diu a La música al castell del cel que la més brillant és la primera, Bereit dich, Zion, però està clar que, en el cas de Johan Sebastian Bach, qualsevol elecció és afortunada. L’ Oratori de Nadal, com bé explica Ponseti en el programa de mà, és un exercici paròdic que habitualment utilitzava JSB, que no era res més que aprofitar peces ja compostes molt abans, i fins i tot amb un origen profà, que eren reutilitzades i recol·locades dins un marc litúrgic. Val a dir que tot i que les notes eren idèntiques, tan sols variant algunes lligadures canviava per complet el sentit, el to del discurs de la narració. Però a més a més, obra de maduresa, que significà una nova manera d’escriure música coral, molt més assequible per al gran públic. Variada, com és de rigor en un oratori, amb el seus recitatius, àries i cors, i eclèctica, per la seva condició de compendi de molts tipus de música molt més harmònica i al mateix temps més lliure, per la inclusió d’algunes dissonàncies en absolut gratuïtes, ans al contrari, inserides a la perfecció, amb delicadesa. Part d’aquesta delicadesa venia definida per la inclusió d’un oboè d’amore, que per a l’ocasió va fer sonar de meravella María del Valle González. Però no tan sols, Rodrigo López, també a l’oboè, va fer sonar l’instrument de manera que es va convertir en un altre dels personatges que intervenen en l’oratori, que val a dir que incloïa instruments d’època. De la mateixa manera, en una esgotadora partitura, Bartomeu Mut va deixar la seva petjada de qualitat gairebé de principi a fi de les dues cantates triades per Ponseti, que varen ser la quarta i la cinquena, la Festa de la circumcisió i Diumenge després de Cap d’Any, també coneguda com a Arribada dels Reis Mags. Tampoc no es pot passar per alt el violoncel de Miquel Àngel Aguiló ni el contrabaix de Francesc Aguiló, ni el violí del concertino Ramon Andreu.

La composició és per a solistes, cor i orquestra, i els primers varen ser la soprano Armelle Morvan; la mezzosoprano Waltraud Mucher, de veu poderosa i exquisida; el tenor Antonio Aragón, sinònim d’ofici, de feina; el baix Pau Bordas, i Raquel Ribas com a eco, que varen complir amb les expectatives, amb desigual encert però que no va fer trontollar el conjunt; com també ho va fer el cor, amb les dones a ple rendiment. Però em quedo amb l’orquestra, magnífica, brillant, en el sentit musical, que va sonar a “glòria”, com no podia ser d’altra manera en una peça d’aquestes característiques i amb una execució tan acurada, un exercici de precisió amb molt més matisos dels que pugui semblar, amb molts angles per esbrinar, amb molts contrastos per explorar, però, com va escriure JSB en un dels seus cànons, “Quaerendo invenietis”, que vol dir “cercant, trobareu”.