Cultura 12/10/2014

Joji Hattori

i
J. A. Mendiola
3 min

Joji Hattori.- De moment, i per raons òbvies, cada nou concert de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears es converteix en un petit, o no tan petit, esdeveniment. En aquest segon concert de la temporada debutava com a violinista i director el nou codirector artístic, Joji Hattori, amb un programa que alguns a la sortida qualificaren de “fàcil”, un adjectiu que no es correspon amb la realitat ni d’un bon tros. Que siguin peces conegudes i molts cops interpretades no els resta ni mica la dificultat. Convencional, potser. Però això no és ni bo ni dolent; escoltar Bach, Beethoven i Brahms és una manera de retre homenatge a bona part del millor de la història de la música de sobra coneguda. Per alguna cosa deu ser. Les tres B de la història de la música, també coneguda com “la santíssima trinitat”, tal com els va qualificar Hans von Bülow en el seu moment, accepció ja convertida en un clàssic, i que es diu que va incloure Johannes Brahms tan sols per fer la guitza al seu enemic íntim, Richard Wagner, però això, per circumstàncies extra-conjugals de tots conegudes, forma part del Sálvame de la història de la música. En qualsevol cas, Brahms és aquí on és per mèrits propis i per l’acceptació indiscutible del gran públic. I el gran públic és el que gairebé omple un concert i un altre de la Simfònica. És cert que esperava una mica més d’afluència per les circumstàncies ressenyades, que per ventura s’haurien d’haver publicitat una mica més o millor, però en qualsevol cas crec que l’Auditòrium i la Simfònica ja tenen un nombre d’espectadors que es mou dins els mateixos paràmetres de fidelització durant tota la temporada, llevat que hi hagi algun nom o esdeveniment que sobrepassi la normalitat. Vull pensar que dijous era un d’aquests dies, perquè almanco per mi ho era. Veure en acció Joji Hattori en els seus dos vessants resultava si més no un element addicional per crear expectació.

Programa.- En una temporada hi ha d’haver de tot i Bach, Beethoven i Brahms no són mai un mal àpat, ans al contrari. La qüestió és interpretar-ho bé o malament. Joji Hattori i la Simfònica no varen decebre. Per obrir boca, el Concert per a violí núm. 1 de Johan Sebastian Bach amb Hattori com a solista, executant de manera magistral aquest diàleg entre solista i orquestra, que no va quedar gens endarrere, en una de les peces que mostren un Bach més lliure que mai, que no fa més que mostrar una part més del gran ventall de possibilitats musicals del compositor més gran i més innovador de la història de la música. Hattori va interpretar amb la lleugeresa de qui domina l’instrument i la peça. Gran ovació per al debutant a la plaça.

Ludwig van Beethoven va ser l’elegit com a segon plat amb la Simfonia n. 1 en Do major, segurament la menys ‘beethoveniana’ de les nou que va compondre, tot i la incorporació manifesta dels instruments de vent i que el varen convertir en el més famós simfonista de la història, malgrat haver-ho fet tan escasses vegades. No hem d’oblidar que els seus predecessors Mozart i Haydn havien compost quaranta-una el primer, tot i haver finat a trenta-cinc anys, Beethoven en tenia trenta quan va estrenar aquesta simfonia l’any 1800, i més de cent el segon. Joji Hattori ja havia deixat el seu instrument per passar a la batuta i mostrà bones maneres en aquest vessant, de la mateixa manera que la Simfònica va mostrar un cop més el bon moment de forma que travessa.

Johannes Brahms i la Simfonia n.1 en do menor varen ser els encarregats de tancar aquest segon concert. Immillorable el final del primer moviment i l’inici del quart, d’estructura extremadament beethoveniana, fins al punt que el mateix Büllow la va definir com “la desena simfonia de Beethoven”, circumstància que mai no va desmentir el compositor, o més aviat al contrari, la va reivindicar, com molt bé explica el programa de mà, i que el públic va agrair de manera molt evident, molt més del que ho fa habitualment. Gens estrany era el final d’un bon concert.

Programa de mà.- Impecables les “notas al programa”; tant, que mereixerien signatura. El que no entenc és que la biografia de Joji Hattori estigui escrita en les tres llengües que tothom pot imaginar, però les “notas al programa” tan sols en castellà i la restà en català. Queda rar, tan sols això. Per una altra banda i dins el Sálvame de la Simfònica, cal fer-se ressò de la presència de la nova consellera en el pati de butaques.

P.S. Que ningú no oblidi que a Manacor avui s’està representant La partida de Patrick Marber, dirigida per Julio Manrique, i al Palau d’Aiamans Un matrimoni de Boston de David Mamet, dirigida per Rafel Duran i interpretada per Agnès Llobet, Lluqui Herrero i Maria Bauçà.

stats