Kharitonov o la follia inoblidable

 Tot just quan Daniel Kharitonov (1998) va acabar d’interpretar el Concert per a piano núm. 1 en si bemoll menor, op. 23, el crit uníson d’entusiasme que es va sentir a la Sala Magna va ser dels que es poden comptar amb els dits d’una mà

Auditorium.- Impressionant. Tot just quan Daniel Kharitonov (1998) va acabar d’interpretar el Concert per a piano núm. 1 en si bemoll menor, op. 23, el crit uníson d’entusiasme que es va sentir a la Sala Magna va ser dels que es poden comptar amb els dits d’una mà. Potser per imprevisible, però no tan sols per això. El públic es va aixecar, com si un ressort mecànic l’hagués impulsat, per ovacionar una execució magistral de la peça que en el seu moment, com tantes altres de Piotr Íllitx Txaikovski, no va ser rebuda com segurament es mereixia. El temps i no pocs músics han posat el compositor al lloc de la història que li correspon, alguns segurament com si fos obligat, però en qualsevol cas tots els grans pianistes han hagut de retre homenatge al compositor i han deixat gravat a manera de testimoni per a l’eternitat aquesta peça que el jove intèrpret va triar per debutar a l’Auditòrium de Ciutat amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears comandada per Pablo Mielgo, que, juntament amb Pere Bonet, ha marcat una altra osca al seu palmarès. I així, a la mitja part, les aixecades de celles entre el públic eren una constant que significava “no puc creure el que acab de veure i sentir”. Cert que veure aparèixer un jovençà de dinou anys i quedar meravellat des de les primeres notes del concert condiciona una mica, però no és menys cert que a mesura que anaven passant els minuts l’atmosfera que es respirava ens havia fet oblidar l’edat del pianista. Daniel Kharitonov va exhibir poder i seguretat en un primer moviment en el qual va fer ostentació de l’espectacularitat de la composició. Contundent i delicat alhora, voluptuós però fluid a l’ Andantino. Una exhibició de versatilitat que es va multiplicar a l’ Allegro con fuoco amb un domini absolut dels crescendi i els increscendi, il·luminats per uns jocs tímbrics de màxim nivell. Mielgo i els seus no ho tenien fàcil per estar a l’altura del solista, que va regalar dos bis. El primer, un Chopin, com si fos un obligat petit homenatge. De petit, res. El Nocturn núm. 20 en do sostingut menor que el polonès va dedicar a la seva germana gran va ser una altra prova del talent i les possiblitats del pianista que havíem pogut escoltar, sentir, fruir, gaudir… Delicadesa a dojo. I més aplaudiments, i un altre bis… Una follia inoblidable.

La segona part del concert, que no va tenir res de mediocre, fins i tot diria que la Simfònica va lluir amb més color i eficàcia, amb l’orquestració d’una selecció de la Suite Iberia, d’Isaac Albéniz, a càrrec d’Enrique Fernández Arbós i amb La Valse, de Maurice Ravel, difícilment va fer oblidar el que havíem sentit abans.

Auditori Conservatori.- Perles infreqüents del repertori és el títol del darrer concert que la Fundació Studium Aureum oferí dilluns. Una passa més en el seu tarannà didàctic per a un públic fidel que dia rere dia omple l’auditori del Consevatori. Peces de Schubert, Verdi i Mendelssohn dedicades a la Verge Maria o un Puccini luctuós amb I crisantemi o Requiem, adaptada per Carles Ponseti, varen ser algunes de les ‘perles’ que oferí una exquisida Maia Planas, acompanyada pel cor i l’orquestra Studium Aureum. Una proposta farcida de brocats, com sempre poc convencionals, amb el segell de la formació a l’hora de veure la música des d’una altra perspectiva, si més no enriquidora.

Etiquetes