Aquest escandall hauria de parlar d’Ovidia, coeurs en transit, que vaig poder veure al Teatre Sans. Titelles per a adults de la Societé de la Mouffette. Una història complicada, alambinada, explicada amb titelles i amb els titellaires a cara descoberta; la d’Ovidia, una noia amb dos cors (el seu i el del seu germà), tancada en un motel de carretera, vivint una relació amb l’amo de l’establiment, diguem-ne no gaire convencional. Res ho és. Interessant, sí que ho és, tant en l’argument com en el tractament. Aquest escandall també hauria d’haver parlat d’El Messies de G.F. Händel, el concert participatiu de cada any per aquestes dates en el qual varen intervenir l’Orquestra de Cadaqués, el Coro de la Comunidad de Madrid, el Cor de Calvià, la Coral de l’Hospital Son Llàtzer, els Musicantes de Mallorca, l’Orfeó Ramon Llull, amb Eleanor Dennis (soprano), Rupert Enticknap (contratenor), Sam Furness (tenor) i Benedict Nelson (baríton), tots dirigits per Joolz Gale. Un concert magnífic, amb aires de ‘costellada’ de luxe. La ‘costellada’ pel que fa al públic assistent, que ben bé no sabia per què era a l’Auditòrium, si no era per veure l’amic, la tia, la padrina o vés a saber qui, que cantava en un dels cors que hi intervenien. Tant li era aixecar-se com parlar entre elles; res d’un comentari, fent tertúlia, com en un bar, i a sobre amb la calefacció del recinte a tota castanya. El luxe era damunt l’escenari, amb l’acompanyament dels diferents components de corals i orfeons, que feren un Messies prou convincent, amb una orquestra que funcionà com un rellotge i uns solistes de gran nivell, entre els quals em quedo amb el jove contratenor Rupert Enticknap.
Confusió de la bona
I de tot això n’hauria parlat més si fa un parell d’hores no hagués pogut gaudir d’unes sensacions com mai, que no és una frase feta, sinó una veritat com un puny. No m’agraden els rànquings de la millor pel·lícula, obra de teatre que he vist, el millor concert o òpera que he vist i escoltat o el millor llibre que he llegit. Són molts anys d’espectador compulsiu i fins divendres no havia tingut, mai, aquesta sensació, com tampoc mai hauria sabut respondre la pregunta de la millor... o ho hauria fet amb molts matisos, i no en parlem de dubtes. Vaig sortir del teatre com si m’haguessin abduït, com si un puny amb guant de seda hagués colpejat el meu enteniment. Absolutament incapaç de raonar entorn del que havia vist. Eren tantes les sensacions que s’acumulaven, que no podia esbrinar res que no fos confusió de la bona. Un KO tècnic d’una contundència sense precedents. Tot, després de contemplar una meravella que respon al nom d’El testamento de María, original de Colm Tóibín, dirigida per Agustí Villaronga, traduïda per Enrique Juncosa, interpretada per Blanca Portillo, amb escenografia de Frederic Amat, composició musical de Lisa Gerrard, il·luminació de Josep Maria Civit i vestuari de Mercè Paloma. Actualment es representa a la sala Francisco Nieva del Teatro Vallen-Inclán, amb el cartell d’entrades exhaurides per a totes les funcions, i anirà de gira, com a mínim, al Teatre Lliure el proper mes de març i al Principal de Ciutat a finals de juny. Tampoc no seria capaç de dir què va ser el que més em va agradar. La interpretació de Portillo? Naturalment que sí. Exuberant, amb tota una gamma de registres d’una subtilesa incontestable. I l’escenografia del meu admirat i sempre sorprenent artista Frederic Amat? Brutal! La música de Lisa Gerrardm encisadora o copsadora, quan ho havia de ser, en qualsevol cas idònia. Però tot junt no hauria funcionat amb tanta força, amb tanta funcionalitat, sense la feina de Civit, brillant, naturalment. Del vestuari se’n podria fer una dissecció o una tesi, del que es pot fer amb una falda i un mantell. Tot ordenat amb la precisió i la solvència, sense perdre un detall, característiques d’Agustí Villaronga. Què ens queda? El text, una meravella imaginativa: la conversió, que en aquest cas no és una accepció religiosa, de Maria, la mare de Jesús, en una dona de carn i os, en una dona pagana, perquè per raons òbvies no podia ser cristiana, al nadó estimat de la qual uns fanàtics han convertit en el fill de Déu –ho hauria de ser de Déu?– i que per això morirà a la creu, sense que ella hi pugui fer res, entre d’altres perquè ella en aquests moments fuig, per por, i aquesta circumstància la porta cap a la penitència eterna, mentre un parell d’escrivans van fent que conti mentides per convertir la mort del seu fill en l’instrument per “salvar el món?”, “tot?”. Però això és gairebé el final i tampoc ara no és el lloc per fer un spoiler. Abans vàrem tenir la narració en directe de Maria, de quan li contaren la resurrecció de Llàtzer, impressionant, tal qual, o quan l’acompanyà a les noces de Canà, amb un Jesucrist convertit en un home desconegut, parlant i vestint amb supèrbia, i se sentia còmode en el paper, per després convertir l’aigua en vi, en uns moments en els quals comença la tragèdia que marcarà l’existència de la protagonista. El públic acomiadà dret Portillo, com no podia ser d’una altra manera, però els aplaudiments també eren per a la impressionant resta de participants en aquesta meravella, que potser també s’hauria pogut traduir com L’Evangeli de Maria, escrit des de la passió, la seva, i la meva per aquesta joia que podria contemplar mitja dotzena de vegades seguida i no en tindria prou.
