Auditòrium.- Tretzè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Més luxe. L’orquestra un cop més es posava al servei de Katia i Marielle Labèque, artistes residents de l’orquestra des que en va agafar la batuta Pablo Mielgo. Potser estàvem escoltant el concert més important que ha tengut lloc a les Illes de tota la temporada. Hi varen acudir un grapat d’autoritats a fer-se la foto següent a la de la “caixa de la música”. Dit això, un cop més s’ha de dir allò que l’orquestra està a un nivell que mai no havia assolit. En tots els sentits. L’orquestra és un projecte amb voluntat de futur i pujant escalons en el panorama internacional. Una de les proves és poder tenir les germanes Labèque, com si res. O Juan Diego Fórez, que vaig voler entendre en paraules del director que potser el tornarem a tenir entre nosaltres, per repetir el concert que el tenor i la Simfònica varen interpretar al Musikverein de Viena fa poques setmanes, fa no gaire temps una cosa impensable i que va cantar Pablo Mielgo tot just incorporar-se al capdavant d’aquest vaixell.

El concert començà amb Le tombeau de Couperin de Maurice Ravel, orquestració d’una suite per a piano, de sis moviments, que finalment varen quedar reduïts a quatre, que són els que sonaren com a aperitiu del que vendria després. Gairebé un fet anecdòtic, sense voler menysprear el més mínim la composició de qui d’alguna manera podem considerar una de les influències de Francis Poulenc, encara que qui més va significar les seves composicions i el seu tarannà va ser Eric Satie. Si tenim en compte la durada del concert complet, està clar que tampoc no calia, perquè era evident que les estel·lars germanes tocarien un bis, o dos. Concert per a dos pianos en Re menor, de Francis Poulenc, va ser la peça que varen interpretar les germanes Labèque i que en el seu dia, l’any 1932, va estrenar el mateix compositor acompanyat de Jacques Février a Venècia, que va servir per mostrar el virtuosisme de les intèrprets, però sobretot de la seva versatilitat. No és una peça que es pugui escoltar habitualment per la dificultat manifesta d’haver de tenir dos pianistes sobre l’escenari, que tampoc no és costum, la qual cosa dóna un valor afegit al fet. Un ‘Allegro ma non troppo’ que inicia el concert suaument per anar pujant intensitat a mesura que es va construint aquest edifici farcit de delícies. Un dolç i tendre Larghetto per al segon moviment, per després anar agafant embranzida en el Finale vibrant, que naturalment va fer que l’Auditòrium esclatàs en aplaudiments. Molts, i bis de rigor. Mielgo s’havia equivocat de partitura. Rialles i aplaudiments. Era la del final de Le carnaval des animaux, de Camille Saint Saëns, que es va convertir en una festa i més aplaudiments. Generoses es varen tornar a asseure al piano per interpretar la divertida Polka d’Adolfo Berio. Per finalitzar el concert una ambiciosa elecció de Mielgo. Bela Bartok i el seu Concert per a orquestra. No era fàcil, però la Simfònica, la nostra, se’n va sortir amb nota i ho vaig entendre com un homenatge als seus músics, perquè tots tenen el seu moment de glòria. En un moment o un altre cada instrument es converteix en solista i cadascun d’ells va tenir la seva ració de mamballetes.

Església de la Missió.- Música de cambra, amb cinc components de la Simfònica, va oferir un entranyable concert dimecres a l’església de la Missió, plena a vessar. El més important va ser la selecció de les peces. Avui dia poder escoltar Hoffmeister o Sperger no es pot fer cada dia i allà vàrem poder gaudir del Soloquartett núm. 3 del primer, un regal per al contrabaix, sempre tan fonamental dins una orquestra i sempre tan relegat, i el Quartet en Re Major del segon. Capris, de Felix Mendelsohn; Aprés un reve, de Gabriel Fauré, i el Quartet en Fa Major, de Johann Christian Bach, tot arreglat per als instruments de la formació: flauta violí, viola, violoncel i contrabaix.