‘Laberint’ no és el primer espectacle que es fa al C.IN.E de Sineu, però segons Biel Jordà ho és pel que fa al tarannà d’aquest nou espai. D’alguna manera estam davant el naixement d’una nova criatura teatral. Una criatura de peculiars característiques, rebatejada com Es C.IN.E, que són les inicials de Centre d’Investigació Escènica, en uns moments difícils, com gairebé sempre i una micona més, per al món de la faràndula. Però així i tot, en plena eclosió de la crisi, la companyia Res de Res & En blanc va decidir llançar-se a la piscina, entre altres coses per pura necessitat, com és la de tenir un espai amb altura suficient per poder desenvolupar els seus espectacles, per poder assajar en les condicions idònies i d’alguna manera poder investigar i oferir una altra manera de comunicació, una altra manera de veure el teatre, més enllà de fer-ho a la italiana, des d’un pati de butaques convencionals, més participatiu, interaccionant encara que sigui de manera involuntària, gairebé fortuïta, podent gaudir de l’espectacle des de diferents punts de vista. O almanco això i així va ser Laberint, una nova col·laboració entre Res de Res i Artigues.
De fet, no és difícil trobar similituds estètiques entre aquesta creació i la de Remor, la primera col·laboració, que transcorria dins una petita cambra on també estava tancat el reduït públic que podia veure l’espectacle. Laberint és com si fos una ampliació d’aquest espectacle o com a mínim un de nou a partir del teatre de moviment i la dansa contemporània, corregit i augmentat, on un altre cop hi intervenen Joan Miquel Artigues i Marta Barceló, ambdós creadors de l’espectacle dirigit pel primer, amb la col·laboració d’un públic que durant cinc representacions va anar suggerint i incorporant noves idees a la creació, amb la qual cosa es tracta d’un espectacle experimental amb un resultat de sobra interessant i variat, multidisciplinari, en el qual tant la il·luminació com la música, original i creada per Laberint a càrrec de Miquel Alzanillas, són també una part molt important pel que fa al conjunt; diria que sobretot la música electrònica, que d’alguna manera ho embolica tot i marca el segell de l’espectacle i de l’espai, preparat perquè companyies d’arreu del món puguin assajar-hi els seus espectacles i nosaltres poder fruir-los.
Estam parlant d’un espai contemporani, original i confortable, encara que no estigui acabat ni prop fer-hi.
De fet, el C.IN.E es va adquirir l’any 2008 amb l’ajuda dels fons Leader, un trenta per cent, de procedència europea, i una primera fase que va tenir un cost de cent vint mil euros, en la qual es va haver de reforçar tota l’estructura, a causa d’un incendi que va deixar el local malmenat, fins al punt que en el moment de l’adquisició tan sols servia com a magatzem de material de construcció, amb una teulada de llauna, que varen haver de reconstruir com a primera passa de la fase inicial, ja finalitzada i on ja es va poder veure, el 2011, el clown canadenc Anthony Venisse, dins el marc del Festival de Circ, de la mateixa manera que Parasceve, l’única obra de teatre que va escriure Blai Bonet, dirigida per Jeroni Guillem Obrador, i també un espectacle de dansa a càrrec d’ Au ments.
Des de la setmana passada, Es C.IN.E tanca temporalment les portes per donar inici a la segona fase, amb un pressupost de setanta-cinc mil euros, per poder arreglar el trespol i instal·lar calefacció amb sol radiant. I així, tira a tira. Llarga vida al C.IN.E, amb segell.
