OBSERVATORI
Opinió 20/11/2015

Llum a la fosca

3 min
'Ganivets a les gallines' és una proposta escènica impecable, suggerent, rodona.

Teatre Principal.- Cada cop que vaig sentir a parlar Pere Fullana de 'Ganivets a les gallines' i del seu autor, David Harrower, ho feia entusiasmat, autèntic, sense vendre el producte. I amb motiu. L’estrena ha trigat un grapat de mesos, per circumstàncies que no vénen al cas, però s’ho pagava esperar. Ens hauríem perdut una meravellosa funció, una proposta escènica impecable, suggerent, rodona. Amb l’escenari al centre de dues grades de butaques, amb quatre actors esplèndids: Carles Molinet, Antoni Pons, Lucía Sánchez i Rosa Serra i Torrens; dos músics que d’alguna manera formen part de l’ambientació de la història, Miquel Àngel Aguiló al violoncel, una garantia, i Joan Garcies, al bombardí i al contrabaix; una il·luminació, de Toni Gómez, que marca a la perfecció el to de la tragèdia rural que plana sobre l’espectador des del primer quadre. Diria que tot plegat és d’una exquisidesa brutal, i brutal és un bon adjectiu, que en aquest cas val per definir moltes coses, entre elles les de la condició humana. Tot sense oblidar la traducció de Salvador Oliva i l’arrodoniment de Joan Melià, als qui Fullana no escatima importància ni mèrits en el programa de mà. De totes maneres, tot això no seria possible sense un text tan senzill i tan complex alhora, tan farcit de matisos, on no sobra ni falta res.

Per una altra banda, des del primer moment que apareix un personatge, aquest queda perfectament definit i molt clar quin serà el seu comportament en cada gir de la història. No són girs inesperats ni sorprenents, potser ni tan sols són girs, són passes cap a la tragèdia, tan lògica com previsible i no per això decau l’interès, ni baixa la tensió que es dibuixa amb precisió i fermesa, també des de l’inici de la funció. I parlant de funcions, tan sols seran sis. Avui en queden dues. No desaprofiteu la possibilitat de gaudir d’aquest drama rural que transcorre a Escòcia i al mateix temps extrapolable. I exportable.

Manacor.- De tragèdies també va 'Només són dones', dirigida per Carme Portacelli sobre textos de Carme Domingo, un espai escènic igualment peculiar i espectacular, creat per Paco Azorín, i protagonitzada per Míriam Iscla, que interpreta les cinc dones que van contant i intercalant les seves tragèdies. L’acompanyen Sol Picó, també responsable de la coreografia, i Maika Maikovski, compositora de la música, que interpreta en directe. L’obra aquests dies s’està representant a la sala Petita del TNC. La memòria històrica dels perdedors, d’això parla 'Només són dones'. Que de la dels guanyadors la sabem tota, i del que es tracta és de treure de les fosses, per qualificar-les d’alguna manera, les tragèdies de les cinc protagonistes, tres d’elles reals, amb nom i llinatges. Important continuar lluitant per posar sobre la taula i a la llum del dia els secrets que tothom coneixia i ningú no en parlava, i sobre els quals encara alguns miren cap a una altra banda, com si no haguessin succeït. Aquest és el gran valor de l’espectacle, que ho és, continuar repicant fins que tot quedi definitivament al seu lloc.

Els noms de les tres protagonistes és una bona prova que l’espectacle apunta amunt: una actriu, una ballarina i una compositora i intèrpret musical, mallorquina, de primer nivell. Per tant, el nivell d’exigència també ho ha de ser, i si agafem cada disciplina per separat, és evident que es compleixen les expectatives, sobretot des de la perspectiva de la imperiosa necessitat de posar llum a la fosca. En tot plegat hi ha un decalatge manifest pel que fa a la importància de cadascuna de les funcions de les protagonistes, que queda palès quan l’obra s’ha de quadrar amb la projecció d’uns textos en els quals s’explica el que realment va succeir a les protagonistes reals i evidencia que no han aconseguit els objectius amb les paraules d’Iscla, els balls de Picó i la música de Maikovski.

Teatre de barra.- L’èxit de la darrera edició de Teatre de Barra. Eròtic Bar, és incontestable. Ple a vessar cada dijous, fins al punt que els organitzadors han hagut de prorrogar. Aneu amb compte si ho voleu veure.

M’havia quedat al calaix 'In crescendo', de Lluís Colom, qui també la dirigeix, interpretada per Cecilia Candía i Juan José Baltasar. Millor la idea que el resultat final.

stats