Manacor XX/I
La XX Fira de Manacor comença amb molt bon peu i, fins i tot fent una valoració global -a priori i, per tant, una mica arriscada-, diríem, com diu un amic meu, que “fa set”: com a mínim hi ha tot un seguit de noms importants del panorama teatral català que són garantia suficient, com són ara Abel Folk, Rafel Duran, Mercè Arànega, Jordi Casanovas, Cesc Gay, Pere Arquillué, Àgata Roca, Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Maikovski, aquestes tres darreres juntes a Només som dones, dirigida per Carme Portacelli; Julio Manrique, Ivan Benet... I tancant la llista de noms coneguts i reconeguts, el gran Lluís Homar amb aquest tour de force que és interpretar en solitari tots els papers de Terra baixa, dirigida per Pau Miró. Pel que fa a la representació de les Illes, catorze espectacles dels més de quaranta-cinc de la Fira, que en principi no pinten tan bé, sobretot quant a la representativitat nominal.
La música també fa acte de presència amb molta potència dins el marc de la Fira. Ahir va inaugurar aquest vessant ni més ni menys que la soprano María Bayo, acompanyada al piano per Rubén Fernández Aguirre. També hi podrem veure Joan Miquel Oliver, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, Rafael Amargo... Anirem parlant del que com a espectador -no em cansaré de repetir-ho, per si a algú se li oblida- és des de fa vint anys l’esdeveniment teatral de les Illes Balears per excel·lència.
I l’esdeveniment per excel·lència començà amb un muntatge que encara es pot veure avui i que té molts valors afegits. Parlo de la translació als escenaris de la segurament més famosa novel·la de l’escriptor hongarès Sándor Marai, L’última trobada, que va dramatitzar el no menys reconegut Christopher Hampton i que ha versionat i dirigit Abel Folk, a més d’interpretar-hi el paper principal, el del general, el de Henrik, perquè l’obra és gairebé un monòleg, que tanmateix no resta gens de protagonisme als altres dos actors, sobretot el de Konrad, l’amic, el convidat, en el retrobament després d’una absència que ha durat ni més ni menys que quaranta-un anys, i del que es tracta és d’esbrinar la causa de la fugida abans de morir. Però hi ha un quart personatge, un protagonista el·líptic, segurament el més important, el de Cristina, omnipresent a tota l’obra, la raó de ser de tot plegat. Una bona adaptació d’una immensa novel·la, que no és tan senzill com podria semblar, per la transcendència i qualitat del text original, com és saber retallar sense que es perdi el bessó, el que realment volia transmetre Sándor Marai: el cant a l’amistat entre dos homes malgrat tot. És cert que Abel Folk té la paraula potser un noranta per cent dels vuitanta minuts que dura L’última trobada, però no és menys cert que el treball de Jordi Grau em va semblar majúscul. Gairebé tot el temps en escena i no més de vuit o deu frases, sempre transmetent tot el que sentia en cada moment, sense exageracions, tot matisos, sense perdre la partida enfront d’Abel Folk, circumstància que també hem de posar al sac dels mèrits de l’Abel Folk director, com també és mèrit seu com de tant en tant interactua amb el públic, que és una manera idònia de restar una mica de densitat al monòleg. No he oblidat Montse Guallar, la criada, un paper petit, que sí que ha perdut una mica de protagonisme respecte de l’original, i potser per això l’escena final no queda tan arrodonida com caldria, poca cosa i sense gaire importància en el còmput general. Montse Guallar ha estat, per a l’ocasió, l’encarregada de substituir Rosa Novell, que va interpretar el personatge en l’estrena del Romea. Emocionants varen ser les paraules que li dedicà Folk abans de començar la funció. Sempre ho fan i ho continuaran fent, va dir, i més d’una llàgrima va caure en el pati de butaques. Bon començament, i que duri.
