Cinquanta-cinc espectacles inclou la XIX Fira de Teatre de Manacor, repartits en diferents seccions. La més abundant, la ‘Setmana de les Illes Balears’, amb vint-i-dues obres. Després hi trobam la ‘Setmana Flyhard’, la ‘Setmana de la música’, la ‘Setmana de la Dansa’, l’’Off Fira’, on podrem veure des d’un Cyrano de Bergerac fins a la impecable L’orfe del clan dels Zhao, sense oblidar Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, a més d’un grapat d’obres repartides al llarg de la fira amb noms tan inqüestionables com El zoo de vidre, La partida, Pulmons o T ranslations/Traduccions, entre moltes altres. Està clar que veure-ho tot és poc menys que impossible; per tant, aquest paper és només un petit tast d’una part del que servidor ha pogut veure fins a la meitat del gruix de l’esdeveniment teatral de les Illes per excel·lència.
Pulmons.- De Duncan Mcmillan, dirigida per Marilia Samper i interpretada per Pau Roca i Carlota Olcina. La història d’una parella en el moment que es planteja tenir descendència. Aquí s’inicia un divertit i càustic retrat del que pot ser una relació de parella des d’aquest moment fins al final de la seva vida. La clau és de comèdia realista, la realitat per ventura no fa tanta gràcia en el moment de les reflexions. Dues parts ben diferenciades: la primera des del moment inicial de la conversa fins a la ruptura i la segona des del retrobament fins al final. Ambdós actors estan perfectes, transmetent en tot moment tot aquest seguit de circumstàncies, amb un llit d’Ikea com a únic complement, com a únic atrezzo, i que es va convertint en una eficaç, molt eficaç, manera de canviar la ubicació, amb rapidesa, tan sols amb un gest, agafant un tassó, una cigarreta, i el llit es va convertint en l’interior d’una casa, en l’exterior, en el bany... El retrat és implacable, sobretot amb el gènere femení, fins al punt que crida l’atenció que ho hagi dirigit una dona, o potser sigui el millor perquè no sigui més políticament incorrecte. La segona part transcorre a partir de la reconciliació, per dir-ho d’alguna manera, una mica forçada per les circumstàncies. A partir d’aquí augmenta la velocitat i tot queda una mica forçat, innecessari, i explicat tot a pinzellades tan esquifides que tot el que s’explica perd qualsevol interès, tot i la bona feina dels actors i l’aprofitament del llit.
Translations/Traduccions.- De Brian Friel, dirigida per Ferran Utzet i interpretada per Ivan Benet, Oscar Castellví, Òscar Intente, Montse Morillo, Albert Triola, Júlia Truyol, David Vert i Ramon Vila. Pot ser amb Translations em va succeir una cosa semblant a Pulmons, però en versió corregida i augmentada. Em va semblar impressionant la presentació de tots i cadascun dels personatges que hi intervenen, com també la interpretació, no tant l’escenografia, una mica carregada, que suposo que a la Biblioteca Nacional de Catalunya tenia un altre aire. Em varen interessar tots, uns per unes coses i altres per unes altres, però en qualsevol cas tots ells tenien pes específic. I així de bé ho vaig passar fins a l’intermedi, tot esperant que els esdeveniments fotessin una explosió majúscula dins aquesta barreja d’històries d’amor, de desamor, d’una manera de viure, d’ocupació i de l’extermini cultural d’un poble, l’irlandès. Tot prometia un final melodramàtic de consideració, d’alta tensió, amb tot el que significa com a metàfora de la realitat catalana, no ens enganyem. Idò de tot això res de res. Poc més de mitja hora de durada va ser suficient per finalitzar amb un discurs sobre la “desaparició” del gaèlic com a única conclusió, que no és poc i amb tot el que implica. Ja estaria bé si ho mostrassin dramàticament, però amb un actor explicant al públic les dades actuals de la utilització de la llengua en qüestió em va semblar magra, sobretot per les expectatives que desperta estan a anys llum del que ofereix.
Bluf.- De la companyia La Calòrica, escrita per Joan Yago i dirigida per Israel Sola, interpretada per Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol. No vaig aconseguir entrar en l’obra, no vaig saber molt bé què em volien contar, fins al punt que em va semblar tan sols com un mostrador de les habilitats dels seus intèrprets, que no són poques i sobretot variades. Canten i ballen, criden, es barallen, riuen, ploren... I amb això em vaig haver de conformar
O.- De Corcada Teatre, dirigida per Joan Fullana i interpretada per Caterina Alorda, Albert Mèlich, Maria Rosselló i Maria Bauçà. No sé si em va agradar o no. No vaig entendre els actors, que em consta que saben dir els textos i fer-los intel·ligibles. No va ser-ne el cas, per problemes dels micròfons d’ambient, de la sala o del que sigui. Tampoc no va rutllar la pantalla que servia com a teló de fons, per problemes de connexió amb l’ordinador. Va entrar gent fins a divuit minuts després de començada la funció. Un desastre.
