Auditòrium/Conservatori.- Concert número tres de la temporada i, un cop, més Johann Sebastian Bach va ser el protagonista dins aquesta mena de recull que ens va oferint any rere any Ponseti i el seu Studium Aureum sota el títol d’‘A l’entorn de la família Bach’, i del qual ja sumem nou entregues. Per Nadal, és evident que el més adient era el Weinachtsoratorium, que segons Eugeni Trías perdria el sentit en cas que no s’interpretés en el temps que pertoca. I, és clar, pertocava l’oratori nadalenc, del qual ens en varen oferir la primera i la tercera part, dues cantates de les sis que formen el total de la composició.

En primer lloc, El naixement de Jesús, que s’hauria d’escoltar el dia de Nadal, i en segon lloc, L’adoració dels pastors, que s’hauria d’interpretar el 27 de desembre; cal suposar que en el cas que l’escenari fos una església, que és on es varen poder sentir per primera vegada l’any 1734, circumstància que no es va repetir fins a 123 anys després. Un oratori que, sens dubte, tot i que es tractava d’una composició paròdica, és un dels més complexos de la gran collita de Bach, cantates incloses, que arribaren a ser més de dos-cents.

Weinachtsoratorium

Al Weinachtsoratorium hi podem trobar una mica de tot, des de l’orquestra sola fins a composicions per a cor, per a cor i orquestra, o per a solistes: una soprano, Marcela Inguanzo; un mezzosoprano, Fréderic Sizaret; un tenor, Antonio Aragón, i un baix, Xavier Mendoza. Perfecta a la part alta la primera; de veu clara i càlida la segona; de bona emissió i ben timbrada la veu d’Aragón, que d’alguna manera era el conductor de la història que va contant l’oratori, mentre que el baix oferí una interpretació abaritonada, amb un color proper a la del que li correspon i que d’alguna manera ajuda a una millor vocalització.

El cor

Però la novetat era una altra: Carles Ponseti disposà el cor de manera poc habitual. És a dir, els grups de cantaires no estaven junts per tessitura, de tal manera que els tenors, els baixos, les mezzo i les sopranos estaven mesclats, imagino que no aleatòriament, per no multiplicar la dificultat que les veus es projectessin harmònicament o que no quedessin tapades unes amb les altres o per l’orquestra. Tot al contrari, el resultat no tan sols quedà original, sinó que també va ser harmònic i compensat, que era fonamental.

La sensació va ser que tot guanyà en bellesa, delicadesa i eficàcia, motiu pel qual tot plegat es va fer curt. La prova varen ser els molts i llargs aplaudiments del respectable, que omplia la sala, i que obligaren, per dir-ho d’alguna manera, al corresponent bis. Bis que segurament estava preparat, perquè no va ser una part de l’oratori. Ponseti i Studium ens varen oferir un dolça i acurada versió d’ Adeste Fideles, que va fer que el públic encara demanés més. I amb una mica més de Bach es varen acomiadar del seu públic, entregat, no tant per fidelitat, que també, com per mèrits dels músics, cantaires, solistes i, per descomptat, del director.