21/01/2017

Metateatre, silencis i macarrons

3 min
Imatge d’arxiu de l’obra La desaparició de Wendy, de Josep Maria Benet i Jornet.

Manacor. - La llista de compareixences d’Oriol Broggi a Manacor és llarga i profitosa. Ara més que mai no podem oblidar que Incendis, la bona, la vàrem poder veure allà, o L’orfe del clan dels Zhao i moltes altres. Hi mancava La desaparició de Wendy, de Josep Maria Benet i Jornet, un dels cappares de la dramatúrgia catalana contemporània. L’obra és de 1974 i pot ser que sigui una de les més agosarades que hagi escrit mai el seu autor, amb un punt, o dos, de follia, fregant l’absurd, dins un paper d’embolicar que ja li agrada al director, el metateatre, al qual aterra de tant en tant, com és ara amb 28 i mig o amb la seva darrera criatura, Al nostre gust, en què va actuar Toni Gomila, tot un recull de passatges teatrals perfectament encastats i molt reconeixibles. La desaparició de Wendy d’alguna manera té tots els trets característics del teatre de Broggi. Parteix d’una companyia teatral que ha d’interpretar Peter Pan i per diverses circumstàncies ha de convertir-la en una combinació de la primera amb La Ventafocs, cosa que li serveix d’excusa per parlar de la màgia de l’espectacle, de les interioritats de món del teatre, amb les seves misèries i alegries. No es tracta de contar una història de manera convencional; de fet, és un trencaclosques argumental que pretén donar una visió general, com un calidoscopi en què cada moviment planteja una forma diferent de l’anterior, però amb les mateixes peces. I la música en directe, que no falti.

PS: no s’havia d’entendre, s’havia de gaudir.

Lliure.- A l’escenari de Gràcia, hi han aterrat ni més ni manco que Thomas Bernhard, el puny de ferro sense guant de seda, l’home que mai no fa concessions, i Krystian Lupa, el director polonès, potser un dels millors del món, que surten a passejar junts cada cop que poden. Aquesta vegada ho han fet possible el Teatre Lliure i Temporada Alta amb la producció de Davant la jubilació, en la qual Bernhard i Lupa tornen a fer un tàndem acompanyats per Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz. Contundent podria ser un bon adjectiu per qualificar les més de tres hores de dissecció de la condició humana, amb la família com a microcosmos, naturalment portada a l’extrem, però que serveix per fer un retrat molt precís de la nostàlgia del nazisme, sense concessions. Aclaparadora des del primer minut i fins al darrer. Lupa sembra el text de silencis, cosa que fa que es mantengui en tot moment la tensió. El personatge de Marta Angelat, asseguda a una cadira de rodes, és tot un decàleg d’eloqüència sense paraules, perquè és la que necessita més registres i tan sols amb el seu rostre ho explica tot. No menys brillant és el treball d’Aránega, submisa i sotmesa per un Cruz sobri, contingut, fins i tot en els moment que perd el control per culpa dels vapors etílics. Una sobirana lliçó d’interpretació i de direcció d’actors. Realisme en estat pur, per això no vaig entendre un parell d’anacronismes, con és ara el diari, el bolígraf i els calçotets de Cruz. Potser com una pinzellada d’intemporalitat, però, així i tot, rellisca.

Biblioteca de Catalunya.- Goldoni va escriure L’hostalera l’any 1751. D’aleshores ençà aquest retrat amable, però no tant, del comportament d’homes i dones en l’exercici de la seducció no s’ha deixat de representar de totes les formes i maneres possibles. Pau Carrió, en una producció de Laperla29, l’ha portada a una Itàlia dels anys cinquanta, entre neorealista i felliniana, i ha posat el seu gra d’arena a aquesta inacabable col·lecció de versions, la seva empremta personal. I de debò que ho ha aconseguit de valent. Queda clar que L’hostalera és un clàssic perquè mai no perd vigència, però també perquè funciona des de l’origen amb precisió, i qualsevol ornament l’enriqueix. I aquesta versió és “rica, rica”, com diria el cuiner mediàtic, entre altres motius perquè cada matís dels personatges és una troballa on els actors, Laura Aubert, David Verdaguer, Julià Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez, queda clar que se senten còmodes i tots i cadascun d’ells ho broden. A més, la música en directe forma part de la funció, un valor afegit indiscutible. I a la mitja part... A la mitja part serveixen un deliciós plat de macarrons.

stats