Auditòrium.- Tercer concert de la temporada amb Pablo Mielgo com a gran protagonista perquè, a més de dirigir, es va asseure al piano per interpretar el Concert per a piano núm. 23 K 488 en la major de Wolfgang Amadeus Mozart, entre l’ Obertura de Los esclavos felices i la Simfonia núm. 9 Op. 95 en mi menor ‘del Nou Món’, d’Antonin Dvorák. Començant pel principi, ens trobam de nou amb Juan Crisóstomo de Arriaga, compositor bilbaí, finat a dinou anys a París d’una tuberculosi, de qui oferiren l’ Obertura, que és l’única part de la partitura de l’òpera representada al Teatro Arriaga de Bilbao, amb llibret de Luciano Comella, encara sense aquest apèndix pastoral que va compondre amb posterioritat a la capital francesa i que ja havíem pogut sentir a càrrec de la Simfònica de les Illes Balears dirigida per Lorenzo Viotti fa un parell d’anys. Un aperitiu d’incontestable qualitat, independentment de la llegenda que l’acompanya. Vibrant, interessant, però la Simfònica el va interpretar sense gaire passió, encara que molt correctament, amb Pablo Mielgo vestit de negre, per fer palès el que vindria després. I després es va asseure al piano per interpretar el Concert núm. 23 de Mozart, una novetat que sempre cal qualificar de petit esdeveniment, perquè no és gaire habitual; i si la memòria no m’engana, a Mielgo no l’havíem vist mai en aquesta situació. Un repte. No és una peça senzilla, i si a sobre has de dirigir... I en el primer moviment va dirigir més que tocar, mentre que al piano semblava que tan sols marcava les notes, sense pulsió, fins al punt que quan sonava juntament amb l’orquestra es feia difícil sentir, i molt menys escoltar, l’instrument solista. Tot al contrari que en el segon, en què, malgrat la delicadesa melòdica de la partitura, va fer una execució acurada, intensa, sentida, a la qual tan sols va mancar una mica de fluïdesa. En el tercer moviment, molt més complex, va tornar a agafar les regnes de l’orquestra i va acabar amb una més que correcta interpretació, que li va valer una bona ració d’aplaudiments, més que merescuts. És un home amb coratge.
Per a ració d’aplaudiments, la que li va dedicar el respectable quan va acabar de dirigir la Simfonia del Nou Món, la de Dvorák. Cinc cops va haver de sortir a saludar, fins i tot al final a ritme francès de mamballetes. El públic es va entusiasmar amb la interpretació de la peça, que no per coneguda, això no li resta espectacularitat, modernitat ni qualitat. Estam davant una composició que combina referències implícites, sobretot a Beethoven i a la novena, amb tot un seguit de suggeriments de la música popular dels Estats Units, desenvolupats amb un tarannà absolutament clàssic i alhora innovador. Cita Pere Estelrich a l’entradeta de la seva novel·la El misteri del llibre del cant gregorià a Johann Sebastian Bach: “Aprendre és descobrir el que ja saps”. Idò vàrem aprendre i fruir. Ja ho sabíem, de la mateixa manera que sabíem que no és difícil que agradi una simfonia com la que ens ocupa, i de fet l’Auditòrium lluïa una entrada de la dels dies bons. I ho va ser. La Simfònica, amb Mielgo ja vestit de director, la va brodar. Força, potència, intensitat, delicadesa, amb tota l’espectacularitat que li dona el metall, amb els solistes lluint les seves millors gales, amb un Carlos Fortea (li ho devia) que va rebre els crits entusiastes d’un públic enfervorit. Però hi va haver aplaudiments per a tothom. Ningú no es movia dels seus seients, i això sí que és un símptoma. De nou es varen combinar peces conegudes i altres que no ho són tant, amb el regal de veure i sentir el director assegut al piano.
