Monsieur Bleuse

Deià.- La música clàssica, sense cap mena de dubtes, és la gran estrella de l’estiu, sobretot per la zona nord de l’illa, com és ara al Festival de Pollença, els de Valldemossa amb Chopin com a estendard, el de Son Marroig o el que se celebra a l’església de Deià, per no parlar de Bellver, que aquest estiu ha assolit cims inimaginables. I estic segur que me’n deix una llarga llista en molts altres indrets.

Divendres passat no era senzill triar: Ara Malikian malikianitzava el Trui Teatre, Asier Polo oferia un concert benèfic i a l’església de Deià el violinista Barry Lee Sargent i el violoncel·lista Emmanuel Bleuse es veien les cares en un concert que tan sols es pot qualificar d’excels. Ambdós són dos grans músics, fins i tot gosaria a dir que virtuosos del seu instrument, amb la qual cosa la qualitat de les interpretacions, amb un marge d’errada minso, estava garantit. Però el que el feia una mica més especial era el programa que havien triat ni més ni menys que tres contemporanis, i alhora no gaire agermanats, com el noruec Johan Halvorsen (1864-1935), el català Gaspar Cassadó (1897-1966) i l’hongarès Zoltán Kodály (1882-1967), i com a nexe, el més contemporani de tots els músics de la història, el gran cappare Johan Sebastian Bach, de qui Barry Lee Sargent interpretà la Ciaccona de la Partita núm. 2 al començament de la segona part del concert.

Tenint en compte els dos instruments protagonistes, era la triadella més lògica i idònia. Començaren amb la més famosa composició del noruec, de qui ambdós músics plegats interpretaren el Passacaglia en sol menor sobre un tema de Händel, que per obrir boca varen signar una feina d’antologia i que demostrava que el concert no era poca cosa, ni molt menys. Una peculiar reinterpretació de la música de Händel, com ja ho havia fet amb Sarabande, que tampoc no hauria estat gens malament. El violinista deixà sol Emmanuel Bleuse, solista de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears -mai no em cansaré de dir que és tot un luxe tenir-lo entre nosaltres, dia sí i un altre també-, per oferir la peça del més reconegut deixeble de Pau Casals, Gaspar Cassadó: Suite per a violoncel. Era el primer cop que el músic la interpretava, un face to face amb el públic, i ho va fer de manera magistral, amb el valor afegit de la dificultat interpretativa i de la varietat de registres que explota i que la fa mereixedora de ser interpreteda molts més cops del que és habitual. Triar una peça de Bach o fer una llista de preferències, és una tasca impossible, però he de dir que en el meu cas a la Ciaccona li tenc especial predilecció des del primer dia que la vaig sentir, fa poc més de quaranta anys, a l’Auditòrium de Ciutat, amb la qual cosa la intervenció en solitari de Sargent, encara que per pura subjectivitat, apujà el nivell d’un concert que fins aleshores havia estat extraordinari. La cosa tampoc no va acabar gens malament, amb la complexa composició de Zoltán Kodály, com en ell és habitual, del Duet per a violí i violoncel op. 7, que arrodoní una vetlada impecable tant pel que fa al programa com per descomptat la interpretació.

Pollença.- No seré jo qui posi en dubte ni la qualitat ni el duende d’Estrella Morente, l’encarregada de fer la cloenda del 54è Festival de Pollença, que va omplir el claustre del convent de Sant Domingo i que va necessitar un parell mallorquí de localitats més de les habituals, i segurament molta gent quedà fora sense cap possibilitat de gaudir dels encants i la professionalitat de la filla d’Enrique Morente i senyora del torero Javier Conde, als qui naturalment cità al llarg del concert amb declaracions d’amor i enyorança. Feta palesa la meva incultura, també en el món de la canción española, vaig pensar que el millor que podia fer era veure les reaccions del públic i per ventura m’encomanarien la passió, encara que fos tan sols per simpatia, que ja passa a vegades. Però no, no hi va haver el que diuen feedback entre la cantant i el públic, o com a mínim no el vaig veure o tampoc no ho vaig saber veure. Ho vaig trobar tot plegat d’una fredor poc usual en aquest tipus d’esdeveniments. En qualsevol cas, broche de oro per a la cloenda del festival pollencí, que ben bé frega el notable, tenint en compte les circumstàncies.