01/11/2015

Músics, de casa, d’altura

4 min
.

Ars Musicae.- Música Antiga, organitzat pel Negociat de Música i Arts Escèniques, ja rodola per les esglésies de Ciutat. Sis concerts repartits per Nostra Senyora de la Salut, la Puríssima Concepció, Sant Felip Neri, la Real, Santa Eulàlia i Sant Jaume, on s’han pogut i es podran escoltar instruments de l’època, com llaüt i guitarra renaixentista, clavecí, viola de gamba, violoncel barroc, tiorba o viola de mà. No cal dir que Händel i Vivaldi són els més freqüentats, però també hi podrem trobar des de Henry Purcell fins a Giovanni Platti, entre molts d’altres, com és ara Mozart al darrer concert a Sant Jaume, que no hi hauria d’estar inclòs, per la senzilla raó que el compositor salzburguès va néixer l’any 1756 i es considera música antiga la composta abans de 1750. Petit matís sense importància. A l’església del monestir de la Puríssima Concepció el passat dissabte actuà Ars Musicae Orquestra Barroca de Mallorca, acompanyada per Dame Emma Kirby, soprano, i Timothy Roberts, clavecí, la qual cosa augmentava, si no la qualitat del grup, com a mínim l’expectació. I així es va anar omplint el recinte fins i tot abans que començàs la missa que precedia el concert. Ple a vessar i vull suposar que l’oficiant religiós aprofità l’avinentesa per parlar de Sant Juníper, que ha perdut el cognom en el camí de santedat, tan conegut per la seva vocació missionera, i així fer proselitisme proper. De fet vaig recordar un diari de curta durada La tarde, que oferia Critica de misas i començava sempre amb, per exemple, El oficiante vestía verde y oro..., però aquesta és una altra història. El fet és que el grup Ars Musicae va creixent cada cop que l’escolto i així es fa palés el concert que sota el títol de La música anglesa en el segle XVIII ja havien oferit amb els mateixos solistes a l’església de St. Botolph a Aldgate (Londres) el passat juliol, circumstància que parla sobradament de la qüalitat de la formació. Al concert hi poguérem escoltar música de Charles Avison, encarregat d’obrir i tancar la vetllada amb dos concerts: el núm. 5 i 6 de les sonates de Domenico Scarlati i Pergolesi, que no sé gaire bé què hi feia com a “música anglesa” que amb la Cantata Orfeo propicià la primera intervenció de la soprano, per després passar a Telemann, molt eclèctic, però alemany, de qui oferiren el Concert en mi menor per a flauta dolça i cordes, amb Clara Cowley com a solista. La segona part fou anglesa i per això va ser Händel l’encarregat d’iniciar-la amb Antifona haec est reginae virginum i naturalment després Henry Purcell i la seva Xacona en sol menor. Els seguiren John Worgan, Thomas Arne i Stephen Storace, compositors no gaire habituals en els programes locals, amb la qual cosa és un valor afegit a un concert que a l’inici Timothy Roberts explicà que no era temàtic, encara que resaltà algunes relacions i influències, entre els diferents compositors, com és ara la de Purcell sobre Händel, per arribar a la conclusió que el que bàsicament els ajuntava era la música. Concert interessant, interpretat de meravella que col·loca la formació de Bernat Cabot entre les que hem de tenir molt en compte.

Studium Aureum.- Primer concert de la temporada de l’orquestra i cor de la Fundació Studium Aureum que dirigeix Carles Ponseti i, casualment, Händel, o Handel, o Haendel, George Friedric, l’alemany que va fer carrera al Regne Unit, des del 1710 fins a la seva mort, 1759, que s’inicià amb el Dettingen Te Deum, per a solista, cor i orquestra, composició marcial i no gaire religiosa en honor de la victòria bèl·lica del seu protector, el rei George. El solista, el baix Pau Bordas, excel·lent en les seves tres intervencions, de la mateixa manera que destacaren les del vent, naturalment imprescindible per donar a la peça la solemnitat necessària, com també la del violoncel·lista Dmitry Struchkov i la resta de l’orquestra. Millor la part femenina del cor que la masculina, a la qual l’excés d´intensitat li jugà alguna mala passada. A la segona part Coronation Anthem I, per a cor i orquestra i un bis de rigor, l’ Hallelujah, convertit en un final de concert que un cop més va fer les delícies del fidel públic que acompanya la formació com si formés part del grup. Ho va dir Mercé Pons i jo ho repeteixo: el proper concert ni més ni menys que dedicat al compositor estonià Arvo Pärt, segurament un dels compositors contemporanis més interessants, si no el que més.

OSIB.- Segon concert de temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per a l’ocasió per Joji Hattori, amb un instrument solista, acordió, en mans de Ksenija Sidorova, tampoc no gaire habitual, que el feia si més no peculiar i que naturalment també agradà al no menys fidel públic de l’orquestra. Interpretà els Fairy Tales per a acordió i orquestra (1946), de Václac Trojan. Val a dir que l’orquestra tapà en un parell d’ocasions la solista, amb la qual cosa em quedà un sabor agredolç, com amb ganes d’assaborir una mica millor les peculiaritats de l’instrument, del qual la solista mostrà les seves possibilitats i virtuosisme amb dos bisos de tall jazzístic. Completava el concert la Peer Gynt Suite, que l’obria, amb una preciosista interpretació per part de l’orquestra i una més que correcta Simfonia núm. 1 de Jean Sibelius. Per una altra banda, no arribà el programa de mà a temps i es projectaren unes diapositives explicatives del que estava sonant al moment. Fins aquí, rai, però és que hi havia coses en castellà i altres en català.

PS: Algú sap res del nou gerent?

stats