Pollença.- Manies, gustos, fílies, fòbies, preferències… poden jugar a favor o en contra del resultat final d’una representació, personal i intransferible. La subjectivitat condiciona de manera total i absoluta. Potser per això en un moment donat hauria qualificat el concert que, dins el marc del Festival de Pollença, oferiren els integrants del Quartet Mandelring, com el millor de tots els que han format l’esdeveniment que vol tornar a les seves arrels, les que va sembrar Philip Newman. A hores d’ara, i després d’haver gaudit també del concert que va servir de cloenda a càrrec del tenor Christoph Prégardien, acompanyat pel pianista Julius Drake, decidir quin va ser el millor és una tasca difícil, tant per la gran qualitat individual de tots els convidats com pel fet que en el món de l’art no hi ha competició, competència ho podríem discutir, i per tant optar per les classificacions seria una manera barroera de fer un resum del que ha succeït en el 56è Festival de Pollença. Tampoc no cal entrar en la disjuntiva entre el director anterior i l’equip directiu actual. Senzillament era diferent. El que cal dir és que el millor qualificatiu per definir la darrera edició seria de notable, naturalment subjectiu. I això sí que és inevitable.
Inevitable, però no menys subjectiu, és el fet que abans del concert del Quartert Mandelring i amb el programa a la mà el meu interès no fos tant com en el cas de, per exemple i lògicamernt, Julian Rachlin and Friends, que per a l’ocasió els “friends” eren ni més ni menys que Mischa Maisky i Alexei Volodin, al violoncel i al piano, respectivament, o el pianista brasiler Nelson Freire. Errada per judici temerari i manies sense fonament. El “com” va superar el “que”. Mozart, un altre cop Mozart, que ha estat el compositor que més ha sonat aquest prolífic estiu a les Illes, va ser l’encarregat de fer bones les paraules, ja esmentades no fa gaire, de Nikolaus Harnoncourt, “No hi ha un estil Mozart”, i així que el Quartet núm. 17 en Si bemoll Major KV 458, també conegut com La caça, va resultar una interpretació extraordinària, de manera que la intuïtiva senzillesa compositiva de la peça, per la seva perfecta compensació harmònica, va sonar al claustre pollencí amb fluïdesa, ordre i de manera rotunda. Una seguretat i elegància que donava cos als quatre moviments d’un dels quartets dedicats al seu amic Joseph Haydn, cappare d’aquest tipus de composicions. Una meravella que d’alguna manera arrodonia l’edició del festival.
La cosa no havia fet més que començar. Com a segon regal per a l’oïda el Quartet en Sol menor op. 10, de Claude Debussy, l’estructura periòdica de la qual va mostrar ja no tan sols la quatlitat interpretativa del grup, sinó també la de cadascun dels integrants de la formació, amb un Bernard Schmidt al violoncel senzillament magistral, net, precís, perfecte. Però seria molt injust no destacar tant la resta dels Schmidt, Sebastian i Nanette, primer i segon violí, com el violista Andreas Willwohl. El Quartet núm. 12 en Fa major op. 96, també conegut com Americà, va ser la peça triada com a final d’un concert impecable i variat. Tan variat que, com a propina, ens varen obsequiar amb un moviment del Quartet en Re menor de Juan Crisóstomo Arriaga i un vals d’Antonin Dvorak.
