Auditòrium.- Amb la sala Gran plena fins a dalt, cinquè concert de la temporada d’abonament de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo i acompanyada per la Coral Universitària, versió reforçada, dirigida per Joan Company, per interpretar un contemporani i un clàssic.

El primer, el compositor nord-americà Eric Whitacre, de qui jo tan sols havia sentit a parlar per allò dels cors virtuals, socialització de la música, que ajuntava un sense fi de cantaires alhora, i de qui la Coral interpretà, a capel·la, una petita peça, Her Sacred Spirit Soars, amb pinzellades atonals; però com a conjunt, una obra que es fa molt agradable a l’oïda, perquè ofereix tot un seguit de colors i textures que permeten lluir totes les veus del cor, i que varen aprofitar, com en la formació és costum. La composició de Whitacre se sustenta sobre un sonet d’Anthony Silvestri dedicat a Isabel I d’Anglaterra, amb acròstic inclòs i una història interessant.

Però la part important del concert passava per Ludwig Van Beethoven i la seva Novena Simfonia que, com va dir Pablo Mielgo abans d’iniciar-se el concert, “és una de les més importants composicions de la història de la música”. I ho és, segurament, perquè el compositor també és un dels més importants de la història de la música, i a sobre amb una llegendària existència, que és més un valor afegit, encara que no afecta les partitures. Beethoven és sens dubte el més conegut popularment i, per descomptat, les seves simfonies ocupen el primer lloc del rànquing pel que fa als programes de tot arreu del món, i la novena, la més sentida des de que es va convertir en l’himne de la Unió Europea.

Així i tot, i a pesar de la hipotètica sobredosi, sempre és una delícia escoltar-la en directe, i també un repte tant per a l’orquestra com per al cor, per a l’ocasió amb Felicitas Fuchs, soprano; Stefanie Iranyi, mezzosoprano; Oliver Johnston, tenor, i Reinhard Hagen, baix baríton. Per molt que un l’escolti, sempre hi ha més per esbrinar, per captar, perquè, com deia Wagner, “la música de Beethoven és un procés viu i orgànic”, un fruir sense fi per la seva versatilitat tonal, per la varietat del ritme, per aquesta estructura tan original i diferent, sense que el conjunt se’n ressenti gens ni mica. Ho tenien més difícil del que sembla, tant Mielgo com Company, i ambdós aconseguiren el màxim de les seves possibilitats. Ovació de gala.

Teatre Principal.- Fuga, dirigida per Biel Jordà, i creada i interpretada per Marta Barceló, Pere Mas, Laia Oliveras i Aina Pascual, amb música original de Miquel Alzanillas i una original escenografia de Rafel Lladó i Biel Jorda, està coproduïda entre Res de Res, el Festival Grec 2015 i la Fundació Teatre Principal.

Jordà i la seva companyia dominen el llenguatge corporal entre cordes i arnesos, i Fuga ocuparà un lloc molt amunt dins el seu currículum. Ja des del principi és evident que Res de Res apunta una mica més amunt, no tant per la seva capacitat discursiva, demostrada un cop rere l’altre, o per les seves habilitats acrobàtiques, fora de dubte, amb el valor afegit d’una estètica mil·limètricament cuidada. Apunta més amunt pel que fa a la posada en escena, de nivell, d’aquestes que poden plantar-se a qualsevol lloc del món amb la cara alta, amb aquesta sensació, tan sols veure l’escenografia, que el que vindrà després no és poca cosa.

I no ho és. La part del joc de portes, tant el primer com el segon, permet totes les lectures sobre la condició humana que es vulgui. Parla d’una manera o de l’altra d’amor, de desamor, de desig, de luxúria, de cercar sense trobar, en un bucle sense fi, de cercar i trobar, de la dependència entre éssers humans i de molt més.

Fuga és estèticament impecable també quant a la il·luminació, de Pep Pérez, amb una música en tot moment adient al que està succeint damunt l’escenari, variada i precisa, i amb un final potser una mica massa allargat, però que en qualsevol cas determina el que pretén el discurs: el desig de llibertat.