Aquest paper no és un resum de l’any, ni ho vol ser, per la senzilla raó que fer un escandall enumerant esdeveniments, festivals i artistes d’una certa importància seria una tasca que ocuparia molt més espai del màxim recomanable i, a sobre, segur que en deixaria més de mitja dotzena sense citar, que ho convertiria en una injustícia. Aquest paper tampoc no pretén fer un rànquing o una classificació dels deu millors concerts o cap cosa semblant, entre altres coses perquè en el món de la cultura no hi ha o no hi hauria d’haver competicions que ho convertissin tot en un reality, que restaria la subjectivitat imprescindible i única quartada que tenim els que ens dediquem a parlar de coses tan difícils de mesurar com el talent dels diferents músics, tot combinat amb l’excepcionalitat del directe, mai igual, per culpa o gràcies a l’estat d’ànim i totes les circumstàncies de l’artista un dia determinat. A tot això hi hem d’afegir els gustos i les circumstàncies de l’espectador, amb la qual cosa és clar que hi hauria tantes classificacions com assistents, que naturalment no ho hem pogut veure tot, i, per tant, el resultat sempre donaria ‘error’ en cas d’un hipotètic càlcul científic.
Tampoc no es tracta d’això. Del que es tracta és de recordar alguns esdeveniments d’un any fantàstic. Tan fantàstic que no resulta senzill saber per on començar. Tirant un cop més de subjectivitat ho faré per ‘lo nostro’. I que millor que dir que celebrar els quaranta anys de la Coral és una fita que ni tan sols els que ho començaren i encara hi són haurien pogut somniar, però l’art és somni o no és art, i ningú no pot dubtar que escoltar, per exemple, la seva interpretació de la Missa en si menor, de Johann Sebastian Bach, va més enllà del somni. Quaranta anys amb Joan Company al capdavant, que ha commemorat, també, els seus vint anys com a director del cor de l’orquestra de Galícia, exemple de constància, senzillesa i mesurada ambició, el camí idoni de la perfecció, que ha fet possible assolir una fita amb més futur que passat, per la solidesa dels fonaments que la sostenen. ‘Nostro’ també és Toni Parera Fons, guardonat amb el Premio Nacional de la Música, de qui el teatre Principal a la temporada d’òpera de l’any que finalitza va programar María Moliner, amb una María José Montiel magistral, dramàticament i vocal, una posada en escena a càrrec de Paco Azorín impecable, i amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Cristóbal Soler, i el cor del teatre Principal a l’altura d’un producte de primera magnitud. De la Simfònica és difícil no parlar bé i es mou dins uns paràmetres de notable alt i, sobretot, d’una regularitat que la converteix en cita infal·lible en la majoria dels seus concerts, que no són pocs. Però em qued, per la seva singularitat, amb el tercer concert de la temporada, amb Mielgo assegut al piano, interpretant el Concert núm. 23, de Mozart. De la mateixa manera que cal destacar la deliciosa interpretació al violí de Les quatre estacions, de Vivaldi, a càrrec de Joji Hattori a la Basílica de Sant Francesc, naturalment envoltat de la corda de la Simfònica. Per delícies les que ofereix Studium Aureum un dia si i l’altre també, però potser perquè tenc la memòria curta, tan sols es pot qualificar d’inoblidable el concert dedicat a Rachmaninov, dirigit per Carles Ponseti, amb Andreu Riera al piano, Ramon Andreu al violí i Dmitry Struchkov al violoncel. Una autèntica meravella, tant de selecció com d’execució.
Tot això sense comptar amb els que han vingut de fora, que li han donat una dimensió a l’any comparable amb el de les grans capitals. Per posar dos exemples, Grigory Sokolov, a l’Auditòrium, pianista excels, contundent, d’una altra galàxia, incommensurable, amb Mozart i Beethoven sota el braç i sis bisos; o Julian Rachlin, violinista brillant, i els seus amics. Però és que entre els seus amics hi havia Mischa Maisky, Alexei Volodin o Sarah McElravy, que oferiren cinc concerts, a Pollença, Valldemossa, Canyamel i dos a Bellver i no repetiren ni una sola peça. A la llarga llista hi podríem afegir el veterà pianista Nelson Freire, el prometedor violinista Ziyu He…
