Teatro Real.- / Teatro Reina Victoria.-La notícia no va ser que el Real programés Il postino . La notícia va ser que Plácido Domingo no podia cantar Il postino i a partir d'aquí era una altra cosa. Sempre és una decepció l'absència del tenor madrileny, però en aquest cas molt més. Il postino el va encarregar personalment Plácido Domingo a Daniel Catán, amb la qual cosa sense la seva presència està clar que no tan sols perd al·licients, fins i tot perd la raó de ser, perquè de fet difícilment pujarà els escenaris si no és amb Plácido, almanco en un grapat d'anys, encara que Rolando Villazón podria ser l'encarregat de recollir-ne el testimoni. El temps ho posa tot al seu lloc i un grapat d'anys és també el que necessitarem per esbrinar si es tracta d'una òpera de primera categoria. És cert que el públic va ser generós. Era una qüestió tan sols d'això, de generositat i bona educació, bàsicament amb el substitut, Vicente Ombuena, que va complir amb el paper de Neruda amb correcció. De fet, no es tracta d'un rol amb gaire dificultats vocals i mostrà l'ofici en tots els recitatius, que no són pocs, i tot això guanyà Leonardo Capalbo, de veu ben timbrada i amb un bon registre de coloratures l'encarregat d'interpretar Mario, el carter, sens dubte qui té el millor i més lluït de la partitura. Una partitura senzilla, agradable i també sense gaire dificultats, potser un punt més amunt d'un musical d'aquests que des de fa anys rodolen pertot arreu del món. Pel que fa a la part vocal femenina, Sylvia Schwartz en el rol de Beatrice Russo posava una nota de qualitat, de nivell, no en funció del conjunt, i també sense dificultats esquivà el seu paper de Matilde Neruda, la soprano xilena, que no deixa en aquest cas de ser un valor afegit, Cristina Gallardo-Domâs, no gaire llarg, però suficient per mostrar la seva extensa tessitura. Pel que fa la part musical, Pablo Heras-Casado va fer tot el que va poder i una mica més per donar cos a una partitura tan exageradament tonal com la de Daniel Catán.
El llibret també és de Daniel Catán, finat fa menys de dos anys, i en un text seu inclòs en el programa de mà diu: "No resulta irònic que hagi estat el cinema italià que hagi rescatat Neruda amb Il postino ?". Però és que l'acció transcorre a Itàlia i el personatge del carter és italià, amb la qual cosa no entenc on és la ironia. Si la música és flonja, això sí "bonita", agradable..., el llibret peca de manca de realisme, com per exemple amb les frases de Neruda, sempre tan transcendents, grandiloqüents, i tot sembla impostat, una mica tret de context, més teatral que cinematogràfic. I això que Il postino beu de les fonts de la pel·lícula de Michael Radford i no tant del text original d'Skarmeta. Haurem d'esperar que passin un "parell" d'anys per tenir una visió més acurada.
Quan sóc fora Mallorca sempre procuro fer un cop d'ull per tot allò on hi ha un paisà. I el paisà en aquest cas és el músic Joan Valent, encarregat dels arranjaments i dues balades d' ¡Ay, Carmela! Abans que s'acabi el paper, vull dir que si el joc entre Giovinezza i Jarama Valley és seu, té força, gràcia... com també em va semblar rodona la versió de Suspiros de España . No és el de Valent l'únic nom important a la versió teatral i musical d' Ay, Carmela de José Sanchis Sinisterra. Continua amb el productor Andrés Vicente Gómez, que també ho va ser de la fantàstica versió cinematogràfica que va dirigir Carlos Saura amb guió de Rafael Azcona, qui encarregà a José Luis García Sánchez la versió teatral i a Andrés Lima, habitual de l'extinta Animalario, la direcció. Cançons originals per l'obra de Víctor Manuel, de Pedro Guerra i Vanesa Martín. Dins el que representa ¡Ay, Carmela! dins el món del musical val a dir que el pedigrí és de primera divisió, com també ho són els dos protagonistes, Inma Cuesta com a Carmela i Javier Gutiérrez com a Paulino. Però si hi ha una cosa que em molesta, i molt més dins una història de tanta bellesa, intensitat i emoció, és veure dues obres diferents sobre el mateix escenari. I això és el que succeeix amb ¡Ay, Carmela! : per una banda, un melodrama i una història d'amor "fou" i, per l'altra, una mena de comèdia "buffa", amb uns personatges que pareixen sorgits d'una altra obra, i que naturalment es peguen bufetades. Això sí, tothom canta com a mínim prou bé com perquè els aplaudiments finals s'ho paguin.
