L’actuació de Miguel Poveda es va convertir en el gran esdeveniment del 53è Festival de Pollença. Des de feia ja molts dies Joan Valent havia penjat el cartell d’“entrades exhaurides”, fins al punt que gosaria a dir que el públic era una mica diferent del d’altres dies. Per descomptat, un grup dels seus seguidors no va aturar en tota la nit d’acotacions al marge cada cop que el cantaor explicava el què i el perquè del que anava interpretant. No cal dir que com tots els que arriben per primer cop lloà les excel·lències del claustre del Convent de Sant Domingo i naturalment envidà també els responsables a tornar venir. Una nit màgica; coses del duende que sol aparèixer quan el cantaor de torn posa damunt l’escenari tot allò que li vessa des de dins amb un pati de butaques ple a vessar. I així va ser.
El concert es titulava Miguel Poveda íntimo, però més que intimitat, que també n’hi havia, va ser com una mena d’antologia, navegant des de la poesia a la cobla, passant pel flamenc i sense oblidar un homenatge a Camarón interpretant amb el seu peculiar i molt personal estil La leyenda del tiempo. Tampoc no va oblidar “el gran geni”, Paco de Lucía, a qui va citar dos cops, un dels quals enmig d’una cançó amb un “viva Paco de Lucía” que el públic va aplaudir de valent. El concert, una jam sense alts i baixos que va durar més de dues hores sense la pausa que anunciava el programa de mà. Poveda col·locà el llistó a dalt de tot des que sortí a l’escenari, i allà el va deixar amb el darrer bis interpretant Mis tres puñales de Rafael de León i Juan Solano.
L’acompanyament tampoc no desmereixia gens la festa. Ni més ni menys que amb el compositor i pianista Joan Albert Amargós, de llarga trajectòria tan versàtil com farcida d’arranjaments amb gent tan diversa com Serrat, Quico Pi de la Serra, Plácido Domingo, Camarón...; a la guitarra, Juan Gómez Chicuelo, també amb un currículum més que envejable i guanyador d’un Goya com a compositor de la cançó de Blancanieves de Pablo Berger, titulada No te puedo encontrar, i el percussionista Paquito González, que no es va arronsar i mostrà el seu talent entre tants il·lustres llinatges.
Principi de l’antologia
El concert es va iniciar amb un repertori de poemes musicats que obrí amb Para la libertad de Miguel Hernández; després, Lorca, Soneto de la dulce queja, i Lope de Vega, Desmayarse, atreverse, fins al Donde pongo la vida pongo el fuego, cantat a duo amb Esperanza León. Era el principi de l’antològia, que es va trencar amb un Solo Chicuelo que va mostrar les habilitats del guitarrista acompanyat per Paquito González, que no va fer enyorar el protagonista. Varen arribar les bulerias, tientos, tangos i soleares. Tanta diversitat de palos engrandia la vetllada, fins a arribar a la música andalusa, on va tornar a citar el d’Algesires. “Si el geni així ho pensava, és que així és”. Solo Amargós, Vente tú conmigo... per seguidament oferir un Popurri de Coplas, divertit, variat i sense perdre gens de la intensitat que havia presidit les gairebé dues hores que anunciaven el final amb la ja esmentada La leyenda del tiempo de Camarón, que era la que tancava el programa.
Però estava clar, com deia el meu “oncle Toni Nadal”, bon músic i millor persona, finat ahir, que el millor estava per arribar. I tot havia estat molt correcte, molt estudiat, manco una improvisació que va fer darrere un comentari d’una de les seves fans. Quan tot pareixia l’inici del comiat va aparèixer Poveda amb un pastís i espelmes. Guillermito (sic), el seu roadmanager, feia anys i va sortir a saludar. Però no tan sols això, Chicuelo va començar a fer sonar la seva guitarra i Guillermito es va arrancar amb un ball que va aportar un altre gram d’espontaneïtat a tot un espectacle que encara no havia acabat .
Un altre bis. Mis tres puñales, performança inclosa, quan Poveda va dir: “Los de atrás están muy lejos y casi no me habrán visto la cara”. Va baixar de l’escenari i amb el micròfon a la mà va anar a cantar al fons del claustre, per concloure una nit... antològica.
