Cultura 22/09/2013

Què collons pensava Millás?

i
J. A. Mendiola
4 min

T eatro Real . Il barbiere di Siviglia de Gioachino Rossini, llibret de Cesare Sterbini, original de Pierrre-Augustin Caron de Beaumarchais. El muntatge és el mateix que ja va fer Eduardo Sagi el 2005 al Teatro Real. La diferència bàsica entre un i altre és sens dubte la presència al capdavant del repartiment de Juan Diego Flórez com el comte d'Almaviva, María Bayo com Rosina i Ruggero Raimondi com Don Basilio, en comptes de Dmitry Korchak, Serena Malfi i Dmitry Ulyanov respectivament, però qui es va endur un dels més sorollosos aplaudiments al final de la funció va ser la soprano mallorquina Susana Cordón com Berta, que també havia estat en el primer muntatge i que va posar una mica massa d'histrionisme al seu personatge, sobretot si ho comparam amb alguns de la resta del repartiment. El que passa és que es tracta d'un melodrama buffo i no una comèdia, encara que tampoc no gaire passada de voltes pel que fa a l'opció de Sagi, que no és ni figa ni raïm. És no saber a quina opció juga. Tampoc no hi va ajudar ni poc ni gens la morosa direcció de Tomas Hanus, amb la qual cosa es produïa com una mena de descompensació entre el que succeïa argumentalment sobre l'escenari i a baix al fossat. O per ventura no tant. No sé qui va contagiar a qui, però el cert i segur és que no passaven els minuts, fins al punt que semblava que no passava res entre els protagonistes. Tèbies mamballetes entre el públic a cada ària coneguda. Cap reacció visceral a Una voce poco fa de Rosina, que, com tot, la va cantar bé però sense ànima, bella veu i ofici, insuficient; ni tampoc el Cessa di più resistere d'Almaviva va fer pujar de nota l'espectacle. I és que encara que sembli senzilla la música, les dificultats vocals que imposa Rossini no són poques en la més coneguda i representada de les seves nombroses òperes. O per ventura per això, perquè mancava qualitat suficient per donar vida a la funció, ni un xic de genialitat, sense matisos. Apuntava una mica més amunt, més en la potència de la veu que en la interpretació Don Basilio/Ulyanov, que tampoc no es va lluir a la famosa Calumnia que li pertoca; i Bartolo/Bruno de Simone per ventura va ser qui va trobar el to més adient en el personatge, encara que pel que fa a la veu va estar a l'altura del conjunt. Correcció i poca cosa més. Res va estar a l'altura del Real, que no s'entén gaire bé per què ha obert amb una reposició infinitament inferior a la primera, enregistrada en DVD, que fa inevitable les comparacions. Per ventura per culpa de la crisi o per tenir contents els detractors del defenestrat Mortier. Vés a saber. El que vaig sentir dir a gent de dins és que la veritable estrena de la temporada serà La conquista de Méjico de Wolfgang Rihm.

Teatro Español. La lengua madre de Juan José Millás, dirigida per Emilio Hernández i interpretada pel mestre Juan Diego. Fantàstic el text, fantàstica la interpretació. Recomanació absoluta a qui li agradi l'escriptor -l'obra és un Millás en estat pur-, o a qui li agradi el teatre, o ambdues coses. Dit això, vull contar una situació que es va produir durant la funció. Hi havia Juan José Millás al teatre, a primera fila, a dos metres si fa no fa del protagonista. La gent reia les ocurrències verbals que s'anaven succeint, però clar, ell, l'autor, no podia riure les seves gràcies, amb la qual cosa va mantenir el tipus hieràtic tot el temps, i jo tot el temps vaig estar pensant en el que devia pensar l'actor. En principi i veient-ho des de fora pareixia un "no li agrada", amb la qual cosa quina putada per a Diego. Perquè segur que quan ho escrivia, Millás ho devia veure representat, però, clar, passat pel sedàs del director i l'actor, encara que la cara fos ja en principi la de Juan Diego, potser no fos com ell ho havia imaginat. Cosa molt probable, perquè el veterà actor té un bon ramell de registres i en podia interpretar qualsevol. També la pregunta que em feia era: com havia pensat l'autor el personatge?, cosa que molt difícilment coincidiria amb el que finalment apareix sobre l'escenari, era el seu transsumpte a l'original? I si és així, em reservo el que pens que pensava Millás. En qualsevol cas, el que és segur és que La lengua madre serà un èxit aclaparador i està clar que també per això mai no sabré què collons pensava Millás.

Juníper. La preestrena del documental sobre Juníper Serra, o el Mira per on juniperià, va tenir lloc a l'un temps anomenat Centre Cultural Sa Nostra; tampoc no hi eren ni Bauzá ni Camps. Hi feren acte de presència el vicepresident del Govern, el del Consell i la seva directora general de cultura (cultura no està en minúscules sense voler) i la presidenta del Parlament. Els tres darrers tan sols hi varen ser a la foto i tot d'una que s'apagaren els llums, com dirien ells: "pies para qué os quiero".

stats