OBSERVATORI
Portada 28/08/2015

Què, qui, com

3 min
Teatre Principal

Diumenge passat Rafel Gallego signava una informació que em deixà una mica preocupat. Parlava de l’inici de la “campanya de participació ciutadana”, que no és ni bo ni dolent, sobretot sempre que es tracti de temes que per la seva complexitat i abast es refereixi a decisions que afectin un ampli percentatge de la població i no a maneres de fer política que se suposa que ja haurien de dur dins el seu estoig idiosincràtic i pel qual han estat elegits per la majoria de la població. En qualsevol cas, el que no es pot fer de cap de les maneres és que, si surt una mica o molt tort, puguin argumentar que han estat els ciutadans els que han fet l’errada i no ells, que l’únic que han fet ha estat seguir els designis dels hipotètics ‘participants’.

Però la notícia no acabava en aquest punt, que d’alguna manera, encara que sense gaire matisos, duien alguns en el seu programa polític. La causa del meu neguit era en el següent punt, en què el periodista, a qui per cert no han desmentit, informava que una de les primeres accions participatives seria el “perfil i característiques del futur responsable del teatre Principal”. La sensació, i tan sols una sensació vista des de fora, és que no tenen ni idea del que volen fer, ni de qui ho ha de fer, ni per descomptat tampoc com ho ha de fer, que seria el mínim que hauria de saber qualsevol que assolís el càrrec, tot suposant que aquest càrrec hagi de tenir un caire polític, que crec que no, com tampoc no l’hauria de tenir, per exemple, el de gerent d’un hospital. Però vista l’evidència que un gerent sempre canvia quan canvien els polítics, per tant són ells els qui haurien de marcar les línies mestres des d’un projecte que, evidentment, haurien de tenir ben mastegat, encara que, per allò que s’ha vist, crec que encara no saben molt bé ni tan sols quina vianda s’han de posar a la boca. Segurament una altra sensació sense fonament però, en qualsevol cas, aquest paneret va per nosaltres.

Que consti que tan sols es tracta del perfil de qui hauria de decidir si el Principal ha de ser un dels eixos cabdals de la cultura, en majúscula o en minúscula. Per altra banda, no estaria malament que els ‘participants’, per dir-hi la seva, també sabessin o tenguessin almanco una idea aproximada de quin pressupost parlam, per esbrinar si fa no fa què haurien de comanar al ‘perfilat’ i així poder triar amb una mica de criteri, que tampoc no estaria malament i sembla, tot vist de fora, ho repetesc, el més lògic. El desgavell, o com a mínim la sensació de desgavell que m’ha produït tan democràtica notícia, no acaba aquí. Totes aquestes opinions serviran perquè els qui cobren per decidir decideixin quins seran els trets del concurs de mèrits que posteriorment es convocarà; total, un munt de res, amb el perill que cap dels aspirants faci el pes, per la qual cosa esper i desitj que es guardin la carta de poder declarar desert el concurs, que supòs que iniciaria una nova consulta popular... I així van passant els dies, les setmanes i els mesos i ningú no sap què fer amb el Principal. Pareix, tan sols ho pareix! El que no pareix és que si no van vius els passarà la legislatura pel damunt i a nosaltres per davall, això sí, amb la possibilitat de participar activament en el tarannà de tan emblemàtic símbol de la cultura.

PS.- Sense voler entrar en polèmiques, pel que he llegit, d’això tampoc no en tenc cap altra informació, les relacions entre Moreno i el consell, perdó Consell, es varen rompre quan li exigiren exclusivitat. Haurien de saber que si un director d’orquestra el fa fora, prestigia la institució que dirigeix, però ‘sembla’ que ni un ni els altres tenien moltes ganes de continuar amb la relació.

PS.- Una altra. En cas que totes aquestes sensacions siguin certes, els queda la possibilitat de dimitir, que puc assegurar que no és gens dolent i alleugereix l’esperit, ja que han perdut la possibilitat de dir que no quan tocava si no sabien què havien de fer asseguts a la cadira, i que també deixa bon gust de boca. O una altra. Existeix la possibilitat que confessin públicament que no tenen ni idea del que han de fer i facin una consulta popular a veure si han de continuar o marxar.

stats