‘Radiografies impacients’

Reposició de Radiografies al Teatre del Mar, a càrrec de La Impaciència, basada en uns textos d’Albert Herranz i dirigida per un dels tres components de la companyia, Luca Bonadei, naturalment acompanyat per Rodo Gener i Salvador Oliva. Si una obra va agradar, com és el cas, està clar que tornar-la a veure pot resultar un plaer encara millor que el primer cop. El problema és si es va estrenar fa set anys i la memòria falla una mica, i els records són confusos, i les referències emmagatzemades estan enteranyinades, i tot plegat et pot jugar una mala passada . De fet, implica un risc per a la companyia, perquè pot succeir que la hibernació hagi deixat gelades les sensacions, que no és el cas, però també pot succeir que l’obra s’hagi enriquit amb el temps. No som capaç de dir si Radiografies s’ha enriquit, però en qualsevol cas el que és cert i segur és que no ha perdut ni ritme, ni tensió, ni eficàcia. El que és indiscutible és que els que han crescut són els protagonistes, la companyia, que al llarg d’aquests anys, i des del seu inici amb Una nit vaig somniar que mon pare era Déu, de Paul Auster, compta els seus muntatges per èxits. Però encara més, el creixement ha implicat l’aparició de Salvador Oliva o Luca Bonadei com a autors dels textos que interpreten, com per exemple amb La in-consciència (2010) de Luca Bonadei i Salvador Oliva o La marató (2011) de Salvador Oliva, dirigida per Jordi Cumellas, nascuda com a peça curta, fantàstica, i que finalment va esdevenir obra teatral pròpiament dita, o Ma perché Pirandello (2013), de Salvador Oliva, dirigida per Pitus Fernández, que d’alguna manera va significar el punt àlgid del grup, al qual vàrem trobar junts en un muntatge d’Iguana Teatre, Z i l’habitació 113, de Joan Carles Bellviure, dirigida per Carles Molinet, acompanyats per Jordi Cumellas, una comèdia d’allò més absurda i divertida, deutora dels clàssics de l’ slapstick, que va mostrar un cop més la versatilitat interpretativa dels impacients.

Desconec el recorregut de Radiografies, però segurament és menor del que mereixia i no en parlem del que hauria agradat a la troupe de La impaciència. En qualsevol cas la reposició al Teatre del Mar em va proporcionar un glop d’alegria, amb aquesta sensació de rescat que produeix una relectura, una revisió, o el fet de desenteranyinar un bon record. Tenia dins el cap la moto, el cotxe, l’originalitat, una mica boirosa, de com s’anaven combinant, anant i tornant, tota una sèrie d’històries, personatges, procedents de distintes narracions, de set contes diferents, com Enemigo público, El jugador de Criquet, El sueño, Escopeta, Radiografías, Ser puntua l, Redes i ¿Dónde está mi padre?, tots d’Albert Herranz. Relats curts que sobre l’escenari aconsegueixen no tan sols l’harmonia dramàtica imprescindible perquè l’obra no vagi patint daltabaixos, que ja passa sovint en obres d’aquestes característiques; a més a més, és com si els personatges, tan diferents en no pocs aspectes, s’arrebossin del conjunt de tal manera que no paregui que provenen del mateix pare, però de diferents mares, de circumstàncies sense cap parentiu ni semblança. Tot està tan ben amanit que no hi ha ni tan sols uns moments millors que els altres. Està estructurada amb tanta cura que una peça aguanta l’altra, cosa que significa una direcció tan original com equilibrada, amb tres cadires de tisora com a única crossa dramàtica, que es van mutant increïblement en els més diversos objectes, des d’un taca-taca fins a un vaixell, des d’un cotxe fins a una motocicleta... Tot això no seria tan efectiu sense els recursos dels tres protagonistes, que a mesura que transcorre l’espectacle van posant sobre l’escenari, amb tota una sèrie de canvis de registre a una velocitat de vertigen, i que es converteix en un valor afegit, fins al punt que podria tornar-la a veure avui un altre cop i segur que faria que l’obra guanyés encara més punts, si és que això és possible.