Realitats i expectatives

Manacor.- El Torneig de Dramatúrgia ja té dos fills grans: La classe, de Sergi Baos, i Abans que arribi l’alemany, de Marta Barceló, que va ser la guanyadora de la segona edició al Mar i Terra, tal com passà després a Catalunya, a Temporada Alta; va acabar el seu periple triomfal a l’Argentina. Està clar que la peça tenia molt de suc per treure. És evident que havia de créixer, per poder explicar la seva ràbia i tendresa pertot arreu. Tothom que recorda aquella Maria?, que també signava Marta Barceló, no té dubtes que li quedaren molts episodis per contar i fer-nos viure, ampliant el camp de visió, donant veu a Júlia, una altra Maria, Catalina, Joan o Tomeu, i contant el procés d’inici de la convivència amb el famós alemany de l’acudit, el maldestre Alzheimer, des dels inicis fins a les diferents fases que va sofrint la víctima de la malaltia. Abans que arribi l’alemany no és una tragèdia ni una comèdia, encara que hi ha moments simpàtics o tractats amb sentit de l’humor, per llevar-hi una mica de ferro; és un cruel document, l’acurada descripció d’una realitat sense marge de millora. Tampoc no pretén donar solucions o explicar fórmules màgiques de com afrontar aquesta broma de mal gust del destí. Muntsa Alcañiz és Júlia, la protagonista; Pedro Mas és tot un seguit de personatges que s’hi van creuant: des del fill fins al metge. No hi ha concessions, ni cap esperança, tan sols resignació, tan sols impotència. I Marta Barceló ho explica bé, amb naturalitat, amb coneixement de causa. Alcañiz i Mas, dins un escenari senzill, amb la il·luminació com a únic estri dramatúrgic, arriben al públic amb naturalitat, que sempre és complicat, i això també és mèrit de Joan Fullana, el director.

Manacor.- Dansa de mort va ser una víctima de les perspectives nominals. August Strindberg, l’autor; Jordi Casanovas, el dramaturg i director; Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez, els protagonistes. Gairebé impossible l’errada. Casanovas trasllada l’acció de Suècia a Espanya, de principis del segle XX a l’any 1980, amb Adolfo Suárez al capdavant de la Transició que mai no acaba, amb una escenografia molt concreta, el públic rodejant els protagonistes del melodrama no menys quotidià que l’anterior. Els ‘bolos’ són a la italiana, circumstància que, almanco en aquest cas, va crear una distància gairebé insalvable, que evidenciava el fet d’estar davant una representació. La sensació era que Soler, Arànega i Martínez mai no aconseguien ser els personatges, mai no deixaven de ser uns actors que els representaven: un militar mig retirat, irat amb el món; la seva dona, víctima i botxí alhora, i un amic que apareix forçosament per desencadenar l’acció. No vaig aconseguir entrar en el conflicte. Un conflicte amb moltes arestes i possibilitats, però segur que aquesta acotació temporal tan precisa tampoc no ajuda a universalitzar una situació que hauria d’esdevenir intemporal i els converteix en actors d’una època molt determinada, amb el tema del divorci com a rerefons, tan superat que enterboleix la vertadera raó de ser de la narració. Potser massa expectatives, potser massa afegits, potser un ‘bolo’ alimentari.