Auditòrium.- Segon concert de la temporada amb Juan Manuel Cañizares com a guitarra solista i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears dirigida per Joji Hattori. Bona entrada. No extraordinària, tot i que Cañizares de ben de bo que s’ho paga. Ja sabem, tanmateix, que la guitarra mai no ha tengut l’atracció del piano o el violí com a instrument solista, ni forma part habitual de les formacions simfòniques, de la mateixa manera que les composicions tampoc no són gaire nombroses i per tant la participació dins les programacions arriba sempre amb comptagotes. No és difícil, per tant, que inclogui el Concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodrigo, ja que entre els molts elogis que mereix hi ha el de ser el primer concert per a guitarra i orquestra simfònica que es va escriure en la història. En mereix, però, molts més i, si bé és cert que és una peça molt escoltada i interpretada, la composició espanyola més interpretada al món, aquesta circumstància no li resta bellesa ni perfecció a l’hora de combinar l’instrument amb la resta de l’orquestra, tot compensat amb exquisidesa i equilibri. El seu executor havia estat ni més ni menys que l’encarregat de tocar-la l’any Passat a París per celebrar el 75è aniversari de la composició. Pas mal. Cañizares va començar a interpretar el primer moviment, el darrer que va compondre Rodrigo, sense gaire passió, sonava automàtic, però a mesura que passaven els compassos tot s’anava posant al seu lloc i agafant embranzida, arribant a l’ adaggio, tan conegut com meravellós, que sonà a glòria amb la companyia de l’oboè de Javier Arnal, fins al final d’aquest viatge que et transporta a la perfecció, a la bellesa absoluta, per molts cops que s’interpreti. No havia estat l’inici del concert. La Simfònica havia obert aquest segon concert amb les Àries i danses antigues, Suite núm. 3, d’Ottorino Respighi, de qui l’any passat havien oferit el Pins i Fonts de Roma, una peça per a instruments de corda, amb trenta-un músics sobre l’escenari, que forma part d’aquest tarannà divulgatiu de la formació. Per acabar, la Simfonia núm. 36 KV 425, amb la seva particular llegenda de la durada de la composició, de quatre o sis dies, segons les fonts, que va fer que s’engrandís encara més el seu prestigi. Va sonar bé el format més reduït amb un Hattori molt actiu, que portà la batuta amb decisió i eficàcia, per arrodonir un concert que no era de segona categoria, sinó que era el segon concert d’una temporada que promet.
Manacor.- Refugiats són tres històries, escrites per Marta Barceló, Rafel Gallego i Josep Mercadal, Ahmed, Finlàndia i El diari d’Amir, dirigides per Joan Manel Albinyana, Biel Jordà i Joan Fullana i interpretades per Marga López i Joan Toni Sunyer, Maria Bauçà i Vicka Duràn i Josep Mercadal i Mercè Sancho de la Jordana, respectivament. Totes amb un denominador comú a més del títol que fa referència a la temàtica preestablerta, l’edat d’algun dels protagonistes de les històries, un menor que aporti encara més dramatisme a la tragèdia. Són històries en què apareixen més de dos personatges encara que els protagonistes són tan sols dos, que ho converteixen en un anar i venir que dóna volum i grandesa a la peça curta. Peces curtes de llarg recorregut, convertides en un gènere que requereix unes habilitats diferents, una capacitat de condensació que traspassi el llindar de l’anècdota. Les tres peces abasten moltes circumstàncies, infinitat de situacions en un espai reduït de temps, amb els actors i actrius a un pam del nas, que aporta valor afegit. Ahmed són moltes situacions d’una mateixa història, el·líptica, la del jove Ahmed, que avui complirà catorze anys, i la mare no sap on és ni que fa. Finlàndia és la narració del tragí, que en un moment són dues veus per un sol personatge, que amplia el marc del discurs, i per una altra banda una introspecció psicològica, cruel, directa, contundent, que va fer que brollassin poals de llàgrimes. El diari d’Amir, també deixa amargor a la consciència, amb dues espelmes com a únic estri per a la posada en escena. Impactant el missatge, entranyables les narracions, però sobretot molt imaginatiu i eficaç el treball dels tres directors en la composició i l’estructura de la història i al mateix temps a l’hora de treure el millor dels actors, que no és poc.
P.S. Els refugiats ja no són notícia, però encara són realitat.
