Reflexions universals
No cal dir que, després de l’èxit sense precedents d’ Acorar, el retorn sobre els escenaris com a escriptor de Toni Gomila tenia com a mínim una dosi d’expectació afegida. El text original d’ Infinir, el títol de l’obra, va néixer amb la convidada a l’autor per part del Torneig de dramatúrgia de la Temporada Alta gironina, on va quedar semifinalista.
Restava aleshores posar-la sobre els escenaris, i el repte ha estat per a Antònia Jaume, actriu reconeguda que debuta, crec, al capdavant d’una producció, després d’haver participat a Acorar com a ajudant de direcció de Rafel Duran. En principi eren quatre els personatges i un d’ells s’ha perdut pel camí; per tant, tres personatges, que interpreten Santi Pons, Catalina Inès Florit i Miquel Àngel Torrens. Suposo que no li agrada gaire, a l’autor, que comparin Acorar amb Infinir, però de veritat que no ho puc fer d’altra manera. La raó és senzilla, si la primera era una reflexió local sobre la condició dels mallorquins, la segona i que ens ocupa són reflexions sobre la condició humana universal, passada, present i futura. El bot és majúscul i, per tant, el grau d’ambició del discurs, que ho és i el té, és molt superior. Tan és així que dos personatges són, ni més ni menys, que Gerónimo, el famós líder apatxe, i una extraterrestre, a qui diuen Nini, encara que a l’original es deia tan sols Ni, que representen el passat i el futur de la humanitat. El tercer en discòrdia és el científic, interpretat per Miquel Àngel Torrens, que fa possible, mitjançant un experiment, que es trobin els esmentats protagonistes i vertadera raó de ser de l’obra, i que en el trasllat als escenaris ha perdut, a més d’una companya de treball, bastant pes específic.
A l’escenari, tan sols una màquina des d’on treballa el científic i dues escales. Val a dir que el començament resulta una mica estrany i no sé si gaire efectiu teatralment, com és el fet que el científic, pràcticament sense dir paraula, està cinc minuts llargs palpant el giny fins que apareixen els altres dos protagonistes, que comencen la seva intervenció amb un joc de paraules que fan la conversació inintel·ligible. És una manera de marcar territori entre els dos personatges, antagònics de mena, que van realitzant, amb un diàleg cada vegada més entenedor, tot un grapat de reflexions sense resposta que van llançant al públic perquè les vagi rumiant i se les emporti a casa, com és ara “Què costa el progrés” o “el futur no té tornada”, per posar dos exemples dels molts que van deixant i que no deixen indiferent el respectable, encara que hi podem trobar tot un seguit de temes, com el consum, la manera de viure dels nostres avantpassats i la hipòtesi dels nostres descendents, tan reconeixibles que no representen tant el passat com el present.
Sempre he pensat que per fer un comentari mínimament acurat, i molt més en una obra tan densa i gens senzilla com és Infinir, es fa necessària una segona revisió, que faig comptes fer, entre altres coses i en aquest cas perquè moltes de les sentències, pensaments i reflexions no les vaig aconseguir entendre, sobretot les que sortien de l’actriu. Per tant, ja em perdonareu si no em banyo massa i esperaré que arribi a Ciutat, perquè, de moment, no em veig capaç de donar una opinió amb un mínim de coneixement de causa.
