01/03/2015

Remartínez-Haydn

3 min
Luis Remartínez havia escollit per celebrar les noces d’argent de la Simfònica La creació.

Auditòrium.- Per molts cops que parlem de Luis Remartínez mai no li farem prou justícia. Aquest concert l’havia de dirigir ell, però tot va passar massa de pressa i el mestre, encara que hi era, no el va poder dirigir. Era l’any que feia vint-i-cinc, de quan Luis Remartínez va donar un altre aire a l’Orquestra Simfònica, una passa tan difícil com complicada. A l’orquestra en aquells moments hi havia molta gent que li havia dedicat la vida i no entenia com ni per què havia d’anar a examinar-se després de tot el que havia fet i demostrat. Qui havia estat el meu mestre va haver de deixar la Simfònica i mai no vaig saber si es va presentar a les proves de selecció dels nous temps. Probablement no, ell ja sabia que els anys pesaven massa i que les noves generacions venien més preparades, i sobretot amb un bagatge més sòlid que tan sols la passió per la música. En qualsevol cas, com va dir Pere Estelrich abans de començar el concert, tots aquests formen part de la història de la Simfònica i també eren allà. Per celebrar les noces d’argent de la Simfònica, Luis Remartínez havia escollit La creació, de Joseph Haydn, amb la Simfònica i la Coral Universitat de les Illes Balears. Una obra magna, de la darrera època, segurament la millor del compositor austríac, amic i admirador de Mozart, molt més rellevant del que fins i tot ell mateix pensava, gran modernitzador de la simfonia i no en parlem dels quartets de corda. De biografia insulsa, sense dalt baixos, quaranta anys a l’ombra de Nicolau I Esterházy, fins a la mort del seu protector, i aquí va ser quan Haydn va pronunciar l’única frase brillant que l’ha sobreviscut: “I aleshores no em va quedar més remei que ser original”. Amb aquesta senzillesa es va passejar per Londres i París, famós i reconegut, fins que de cop i volta a la seva mort, en el seu funeral es va interpretar el Rèquiem de Mozart, Haydn va deixar de ser aquell músic tan conegut i passà incomprensiblement a la segona divisió, gairebé va deixar d’existir fins fa poc més o menys seixanta anys, que l’han tornat a col·locar al prestatge que li pertoca.

Coneixent una mica el tarannà de Remartínez no resulta estrany que la seva elecció per la commemoració fos Haydn. Fer-li justícia amb una obra que tan sols es pot qualificar de magistral, La creació, basada en el Gènesi i en El paradís perdut, de Milton, de fet el primer llibret estava escrit en anglès. També era una manera de mostrar amb tota la seva magnificència el que havíem recollit de les llavors que ell havia sembrat. La collita ha estat magnífica, no n’hi ha dubte. I la prova, aquest oratori dirigit per Pablo Mielgo, amb l’Orquestra Simfònica, la Coral Universitat, naturalment dirigida per Joan Company, i amb la soprano Felicitas Fuchs, com a Gabriel i Eva, el tenor Alain Damas, cantant Uriel, i el baríton Tomeu Bibiloni, en funcions de Rafel i Adam. Per cert, els tres solistes, situats incomprensiblement entre l’orquestra i el cor. Dues hores llargues, sense pausa, per una peça magna, sense impulsos melòdics, sense gratuïtats, tot ben mesurat, precís, amb gran sentit dramàtic pel que fa a la combinació de solistes, cor i orquestra, des de La representació del caos fins al cor final, Que totes les veus cantin al Senyor, amb una coral pletòrica, una orquestra d’horitzó immens, capaç de qualsevol tipus de música amb la mateixa qualitat. Impecable Tomeu Bibiloni, de veu rodona, amb una vocalització extraordinària, mentre que Felicitas Fuchs, no gaire potent, suplia la mancança amb ofici, i Alain Damas, potser li va costar entrar més que als altres en el personatge, però en qualsevol cas un concert magnífic, un tour de force, salvat amb nota, com gairebé un percentatge molt elevat de les intervencions de la Simfònica.

PS: Com és de suposar, també dijous passat, les autoritats brillaren per la seva absència. Està clar que la cultura no els interessa el més mínim. Dels tres o quatre mil que es manifestaren al Born en el seu dia en defensa de la Simfònica també en faltaven un bon grapat.

stats