Cultura 28/09/2014

Savall, la referència

i
J. A. Mendiola
3 min

Savall. Un concert de Jordi Savall és sempre una lliçó de música, no tan sols pel plaer que proporciona escoltar el músic que des de sempre s’ha dedicat a molt més que interpretar un tipus determinat de música amb un instrument que en si mateix forma part de l’espectacle. Part important de la seva feina és investigar, com a musicòleg que és i exerceix, i descobrir per al seu nombrós públic un tipus de música que com a mínim no és habitual, que s’interpretava dins uns cercles que es poden qualificar de reduïts, fins a la seva arribada, que ha popularitzat, o millor, ha universalitzat. Ho transmet amb senzillesa, fent pedagogia per a un públic que interactua amb el músic mitjançant les sensacions més que amb els coneixements, amb el seu tarannà, tan especial que abans d’agafar l’instrument entre les mans ja desperta a l’espectador el que vol transmetre. Per començar, i com gairebé sempre, divendres a l’Auditòrium de Manacor, va presentar els seus companys de viatge, una viola da gamba soprano, que va construir Nicolas Chappuy l’any 1750, i una viola baixa, obra de Barak Norman l’any 1697 a Londres.

A partir d’aquí, la música, un concert titulat Paisatges cèltics. Les músiques d’Irlanda i Escòcia 1600-1900. Bàsicament música tradicional dels dos països interpretada magistralment, amb la subtilesa habitual del protagonista de la vetllada, fins al punt que ja es converteix en una deliciosa part de l’espectacle veure com Savall afina cada cop l’instrument abans de cada nova interpretació; amb serena delicadesa, donant a l’acte la importància que mereix i requereix. Estaria bé i fins i tot lògic, com a informació, posar en aquest escandall els noms de cada una de les composicions que formaven el concert, però en aquest cas seria com una inútil pèrdua de temps, per, entre altres coses, la manca de referències. I de la manca de referències vaig pensar en comptes de la música que acabava de relliscar-me per sobre la pell fins a arribar al més profund. Un avantatge com a espectador incontaminat a l’hora d’escoltar un concert i un altre del músic universal nascut a Igualada. Ell és la referència i la comparativa, almanco en el meu cas, serà per al que vingui darrere, que no ho té gens fàcil. Paisatges cèltics va ser un altre concert de Savall, copsador, elegant, memorable... o qualsevol altre adjectiu superlatiu i segur que encertat, però el més segur és que l’adjectiu sempre queda curt.

PS: Tenc la sensació que parlar de Savall com a referència ja ho havia fet.

Lima/Cavestany. Per una altra banda, Los Mácbez, al teatre Principal, adaptació de l’obra de Shakespeare. En primer lloc i abans de res, vull dir que no està gens malament programar l’adaptació de Juan Cavestany de Macbeth, que ha dirigit Andrés Lima i que protagonitzen Carmen Machi i Javier Gutiérrez, entre d’altres. De fet, poc em va faltar per anar a veure-la al Teatro María Guerrero. Ho té gairebé tot pel que fa als ingredients i sobretot els noms, de primer ordre dins l’actualitat teatral espanyola. Una altra cosa són els resultats. I els resultats varen ser minsos des del plantejament. Traslladar Escòcia a Galícia potser tingui elements comuns, des del clima fins a les “meigas”, que com tothom sap són les que d’alguna manera desencadenen la història, però fer-ho a nivell de president del govern autonòmic i consellers rebaixa el pes de la tragèdia. No hauria tingut importància si ho haguessin fet en clau de comèdia, però Cavestany es manté molt fidel a les situacions i fins i tot als diàlegs, variant tan sols les ubicacions, per la qual cosa el conjunt queda absolutament descompensat, mancat de credibilitat. Una exageració que no es correspon ni poc ni gens amb la realitat metafòrica que pretén. A partir d’aquí em va crear una distància que no es va reduir ni un mil·límetre en la durada de tota la funció, que no era escassa i es va convertir en eterna. Per una altra banda, els personatges: alguns dels personatges volien anar més enllà del retrat fidel de la situació i l’únic que aconseguien era descompensar-ho més, fins al punt de caure en un ridícul innecessari, com per exemple el passeig fantasmagòric de Carmen Mácbez, patètic, o l’aparició de les bruixes com si fossin prostitutes amb els corresponents portalligues, calces negres i tacons, dues d’elles estaven interpretades per homes i un altre cop he d’utilitzar l’adjectiu d’innecessari, perquè això ja no provoca res, o com a molt indiferència. Tampoc la disposició de dues portes des d’on anaven apareixent els distints personatges per interpretar el següent quadre afavorien el ritme de l’obra. Una decepció en funció de les sempre traïdores expectatives.

stats