Señor Serrano

Teatre Principal.- Agrupación Señor Serrano és alguna cosa més que una companyia de teatre. De fet, resulta molt difícil definir el món en el qual es mou la formació, però segurament està més a prop de la performança que de la representació teatral tal com la tenim entesa. En qualsevol cas, és una combinació de tants llenguatges, perfectament imbricats mitjançant un exercici tècnic i estètic, que no dona treva a la gran quantitat d’elements, situacions i circumstàncies que són l’autèntica raó de ser de la història, de les històries, que conta Birdie i que s’inicien amb la fotografia que José Palazón va publicar l’octubre de 2014 i va fer la volta al món. Melilla, un camp de golf, una tanca vergonyosa. Els jugadors intentant fer un birdie, absents dels espectadors, aspirants a refugiats, que com ocells esperen el moment de poder botar cap a la llibertat, cap a la civilització? Una metàfora, una paradoxa, i a partir d’aquí tota una cascada d’imatges que van sorgint de les càmeres que van manipulant Vicenç Viaplana, Ferran Dordal i David Muñiz, i que es van projectant en una gran pantalla, mentre Ana Cantero contempla absorta tot un univers de situacions que no fan més que descriure les irracionalitats de la condició humana més enllà del mur metàl·lic. Més de dues mil diminutes figures que conformen una gran teringa, observades per un ocell; notícies d’un periòdic que contextualitzen la història, les intemporals històries; imatges metafòriques de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock The Birds. Tot plegat configura una visió no gaire optimista de l’èxode cap a l’abisme. Música impecable, adient, imatges decebedores, precises. Tot fet a mà i al moment. Una petita gran meravella amb la qual varen ser guardonats amb el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia del 2015.

Manacor.- L’electe és la segona criatura de Ramon Madaula com a dramaturg. A la primera, Coses nostres, on també exercia de director, eren igualment tan sols dos personatges, un crític teatral i un director, parlant de les seves coses, i intentava fer una dissecció d’un món que coneix a la perfecció i, per ventura per això, li mancà una mica de distància. A L’electe parla de política o, més concretament, dels polítics; per tant, d’un món que li és una mica més aliè i, per aquesta circumstància, la mirada és més fresca, menys contaminada. Interpretada per Roger Coma i Abel Folk, planteja una situació que, si més no, en aquests moments, és una mica complicada, té gràcia i mala llet a parts iguals. El futur president de la Generalitat, a qui ha “tocat” el càrrec per raons una mica peculiars, ha d’acudir a un psiquiatre perquè en el moment que ha de fer el seu discurs d’investidura un tic nerviós li provoca una sèrie de ganyotes que el converteixen en un personatge ridícul. A corre-cuita ha d’acudir a l’especialista, fet que naturalment permet aquest retrat, tan còmic com patètic, tan increïble com versemblant. Un divertiment que no deixa gaire ben parats ni els psiquiatres ni, per descomptat, els polítics, que segurament és el que pretén i aconsegueix de valent.

Teatre del Mar.- Cúbit, escrita i dirigida per Josep Maria Miró, interpretada per Anna Azcona, Albert Díaz, Jaume Ulled i David Menéndez, parla de la família, de la memòria, de la metamorfosi dels records o, el que és el mateix, de la tragèdia quotidiana dins un cercle tancat, proper, conegut, on qualsevol circumstància pot trastocar tots els esquemes, els que semblaven sòlids i els que no ho eren tant. Ajudat per una mena de flash-backs, Miró va reinterpretant tota una sèrie de circumstàncies que ajuden a esbrinar tot un seguit de situacions que podien semblar banals unes, oblidades les altres, però que d’alguna manera han estat el detonant de comportaments posteriors. Ben interpretada, millor construïda i una resolució argumental que no està a l’altura de les expectatives que planteja.