Sentir i escoltar. Sibelius, Mendelssohn, (Prokofiev), Txaikovski i Bach
La Simfònica canvià de programa per al cinquè concert de la XXV temporada i finalment oferí el 'Valse triste' de Sibelius, el 'Concert per a violí en mi menor, op. 64' de Felix Mendelssohn, l’obertura fantasia de 'Romeu i Julieta' de Piotr Ílitx Txaikovski i, del mateix compositor, la 'suite' d’'El llac dels cignes'. El nom de Sergei Prokofiev entre parèntesis no és una errada tipogràfica, té una raó de ser de pes, com és el fet que la violinista que interpretà el concert per a violí de Mendelssohn, Arabella Steinbacher, armada amb el seu 'stradivarius' de 1716, oferí el primer moviment de la Sonata en 'Re major, op. 115' com a bis a la seva intervenció, que es convertí en el moment de més brillantor de la nit amb què va concloure la primera part del concert, que s’inicià amb el 'Valse triste' de Sibelius. Peça que primerament va compondre per a l’obra de teatre que havia escrit el seu cunyat, titulada 'Kuolema', marca de la casa, melòdica, dolça, que la Simfònica, dirigida per Jojji Hattori, va interpretar amb la fluïdesa que requereix la composició. Un aperitiu per a l’aparició d’Arabella Steinbacher sobre l’escenari de l’Auditòrium per interpretar el concert per a violí ja esmentat del també nen prodigi, anomenat el segon Mozart, Felix Mendelssohn, compositor romàntic per excel·lència, escrit tres anys abans de morir i que potser es podria qualificar com la seva darrera gran obra, especialment dedicada al seu amic i 'concertino' de l’orquestra Gewandhaus, que el mateix Mendelssohn havia fundat a Leipzig, i que naturalment dirigia, Ferdinand David. Gran intervenció de la solista, protagonista de la vetllada, que va treure tots els colors a l’academicisme, sòlid academicisme, de la partitura. Vibrant, amb aquesta sensació que transmeten els grans intèrprets, que el que estan fent no és gens complicat. Però per a complicacions el bis ja citat, el 'Moderato' de Sergei Prokofiev, una exhibició de virtuosisme amb la gràcil virulència de la partitura, que va obtenir del públic una ovació més enllà del premi i agraïment, apassionada. Per a la segona part, un programa menys interessant, per comparació. Els clàssics dels repertoris ho són per alguna cosa i la qualitat en la interpretació es converteix en la qüestió, encara que dues peces de Txaikovski per completar el concert potser sigui, si més no, poc imaginatiu, i buscar interrelació entre les diferents obres interpretades no és una tasca senzilla; a tot estirar, que Sibelius va ser un admirador del compositor rus. En qualsevol cas, agradable i correctament interpretades l’obertura de 'Romeu i Julieta', un poema simfònic amb estructura de sonata, que tan sols es pot qualificar de deliciós, com la misteriosa, tensa i vibrant 'El llac dels cignes', interpretada amb idèntica correcció per la Simfònica de les Illes Balears, segons expectatives i possibilitats, i de la mateixa manera podem qualificar el treball del director.
Si algú fila prim a l’hora de triar el programa, aquest és Carles Ponseti. Està clar que ho ha de fer segons el que pot interpretar l’orquestra i cor Studium Aureum, però això seria tan sols una coartada, tan vàlida com qualsevol altra, amb la qual no en té prou, i sempre busca una raó de ser musical que arrodoneixi el concert. Per a l’ocasió, Johann Sebastian Bach: l’'Oratori de Nadal i el Magnificat', ambdues del cappare, indiscutible geni de la nissaga, per cert, reivindicat fins a tornar-lo posar als circuits per Mendelssohn, tan senzill perquè el considerava el millor músic de tots els temps. Ho va aconseguir i així vàrem poder fruir d’una nit nadalenca especialment ben elegida i millor interpretada. Setè capítol del ‘cicle’ anomenat ‘A l’entorn de la família Bach’ que ens va oferint Studium Aureum. Millor l’orquestra que el cor, i amb un Antonio Aragón que va brodar totes les seves intervencions de l’Oratori. En conjunt, un altre cop, en la línia ascendent de la formació, un concert d’aquests que et deixen amb l’especial satisfacció d’haver-lo pogut sentir i escoltar.
