L'ESCANDALL
Cultura 20/10/2013

Setmana tràgica

i
J. A. Mendiola
3 min

Teatre. Barcelona de Pere Riera, gran èxit al TNC, ha inaugurat la XVIII Fira de Teatre de Manacor, a l'Auditori, naturalment a teatre ple. Emma Vilarasau, Míriam Iscla i Pepa López estan fantàstiques en aquesta superproducció que parla de la història d'una família benestant durant la Guerra Civil espanyola i les relacions entre tots, la mare, una amiga, els dos fills, la criada, el sogre, el promès de la filla i un artista anarquista, en aquests moments tan complicats. Són molts elements sobre l'escenari, per ventura massa, i tots ells, una mica recargolats a la recerca de l'emoció del públic de manera "trilera". Subratllats un rere l'altre que fan que els personatges siguin molt difícils de creure, com per exemple la relació entre la filla i el seu promès, aquest utilitzat en un parell d'ocasions per fer la volta a la història, innecessàriament, o l'artista, que no casa ni poc ni gens el seu discurs àcrata amb el seu comportament, per no parlar de la situació que es troba la mare pel fet que al seu marit l'haguessin assassinat els rojos i la seva relació amb l'amiga de la família, que bona part de les tres hores manté l'obra, per rematar-la amb un altre cop d'efecte, el més innecessari de tots. Tot està passat de voltes. I en aquest apartat s'enduen la grossa la cançó que tanca el primer acte, que no s'entén amb tot el que Riera havia plantejat tant en el dibuix dels personatges com amb els diferents tipus de relacions, i el tango que ballen Vilarasau i Iscla, tan llarg com gratuït. A tot això em vaig sentir una mica marcià, perquè en acabar la funció tot l'Auditori es posà dret per aplaudir un bon grapat de minuts, fins que la companyia va dir prou. Es veu que no la vaig entendre gaire.

Cinema. No vull deixar l'escandall orfe de cinema, per tant un tast de tot el que he pogut veure aquesta setmana. Per ordre cronològic, vaig començar amb Caníbal de Manuel Martín, que s'havia presentat en el darrer certamen donostiarra, amb una interpretació d'Antonio de la Torre que pareixia que havia d'acabar amb el premi al millor actor, sí o sí. Idò no, però vista la cinta no m'estranya ni poc ni gens. Val a dir que per ventura no és culpa seva, però un sol registre durant dues hores té aquestes coses. També el tema tenia el seu morbo, el d'un sastre precís i primmirat que en les hores d'esbarjo es convertia en un assassí en sèrie. Idò tampoc. Una planificació tan previsible, on es detecta molt abans el que succeirà a la pantalla, fa que totes les perspectives se'n vagin en orris. La segona, Gloria , una pel·lícula xilena, que, com deia un amic, perquè una pel·lícula xilena arribi a les cartelleres segur que ha de ser bona. Tampoc no hi va haver sort. Els conflictes personals de la protagonista de la pel·lícula, farcida de situacions inversemblants i protagonistes bàsicament tòpics, de Sebastián Lelio i portagonitzada per Cocca Guazzini, no va aconseguir interessar-me gaire, gairebé gens, amb la rúbrica de la cançó d'Umberto Tozzi per acabar de rematar-ho com a colofó i resum de la història. Prisioneros de Denis Villeneuve amb Hugh Jackman, Jake Gyllenhall i Terrence Howard no va millorar aquesta setmana tràgica que he passat. També assassí en sèrie com a leit motiv , que va mostrant tot un seguit d'hipotètics culpables del rapte de dues nines, classe mitjana, una de blanca i una de negra, per acabar traient-se de cop i volta un as de la màniga en la resolució, molt més absurda de tot el que havia estat plantejant fins a l'hora. I parlant d'hores, gairebé dues i mitja ha necessitat Villeneuve, gairebé per res, on cap dels personatges, i quan dic cap vol dir cap, no són convencionals, a qui no se li ha mort un fill petit ha viscut en un internat, o és un borratxo que no ha superat la seva addicció o... Per cert no entenc com no varen acomiadar el qui va posar la perruca a la tia d'un dels presumptes culpables.

stats