Cultura 26/03/2014

Shakespeare i l’‘slapstick’

i
Josep A. Mendiola
2 min

Contemporitzar Shakespeare sabem que és una tasca del tot innecessària, perquè si algun autor ha transcendit calendaris i altres estris de mesurament que han condemnat el temps a viure encapsat, aquest ha estat el geni d’Stratford-Upon-Avon. Per molt que li canviïn el continent, sempre sura el contingut com a constant de les innumerables versions, lectures i deconstruccions que de les seves peces s’han fet, es fan i es faran. De la mateixa manera, qui encapçala la darrera aventura de La comèdia dels errors tampoc no necessita gaire presentació, i sobretot es converteix gairebé en una garantia de respecte i habilitat a l’hora de posar sobre un escenari qualsevol Shakespeare, ja sigui tragèdia o comèdia, perquè així ho demostra la seva trajectòria. A tot això hem de sumar el valor afegit d’un bon repartiment. Luca Bonadei, Jordi Cumellas, Cristina García Borràs, Rodo Gener, Joan Gomila, Salvador Oliva, Josep Orfila, Lydia Sánchez i Carme Serna són els encarregats de donar vida als divertits personatges que formen aquest embolic sense fi entre dues parelles de bessons, que provoquen una confusió rere l’altra.

L’estructura primigènia és gairebé perfecta, precisa, divertida i fins i tot argumentalment senzilla, que no resta dificultat al muntatge, diria que al contrari. Necessita un mecanisme que funcioni amb la precisió de rellotgeria que destil·la des del paper. I aquí la feina del director, que ha optat per donar-li un tarannà que sembla un no menys clàssic slapstick, que per una altra banda no traeix en absolut l’esperit de l’original, amb la qual cosa la diversió i l’entreteniment hi estan més que garantits. El que sí que guanya és ritme i així l’obra transcorre com una exhalació. Pel que fa al vestuari, la seva “atemporalitat” no fa ni fot el resultat i senzillament es converteix en una eina prou eficaç per accentuar les semblances entre els Antifols i els Dromios. Tampoc no vull deixar de parlar de la feina de Miquel Àngel Llonovoy, que sobre el programa de mà diu que és l’encarregat del disseny d’imatge, que amb quatre fustes i sis bastides aconsegueix que l’espai es vagi reconvertint en un lloc i un altre donant a l’escenari (enmig dels espectadors) un indubtable i imprescindible plus d’eficàcia. Dels actors i actrius és difícil destacar-ne un o l’altre, però, per exemple, Cristina García Borràs està graciosa quan canta Dos gardenias o exultant quan interpreta Why don’t you do right, més en la versió de Jessica Rabbit que en la de Peggy Lee; Lydia Sánchez posa al servei del personatge tot un ramell de registres; de Luca Bonadei qualsevol adjectiu queda curt... No sé si podem qualificar la versió d’impecable, però en qualsevol cas s’hi acosta.

stats