15/03/2015

‘Siegfried’ contra tots

4 min

Gran Teatre del Liceu.- Segona representació i segon repartiment de Siegfried, tercer muntatge i segona jornada de la Teatralogia de L’anell del Nibelung de Richard Wagner, que cada any i des de’n fa tres ofereix el Liceu sota la direcció artística de Robert Carsen, que per a l’ocasió va encapçalar Stefan Vinke en el paper protagonista, tot i que després d’haver hagut de substituir Lance Ryan per indisposició a la primera funció.

L’esforç d’interpretar Siegfried és de sobra conegut; fer-ho al cap de quaranta-vuit hores, ho augmenta exponencialment. Per tant, doble mèrit per a Stefan Vinke, que per aquesta raó, que no es té gaire en compte en el moment de la representació, i per altres, com per exemple la potència, la intensitat i la regularitat, va ser la gran estrella d’aquesta representació, malgrat que la resta d’integrants d’aquest segon repartiment estaven frescs i estigueren a l’altura d’un Wagner al Liceu. Res a dir, per tant, pel que fa als acompanyants de l’home pur, i tots sabem el que vol dir pur a Mallorca i que en aquest cas es pot prendre pels dos vessants, fins i tot molt més pel no gens agraït.

Però no es tracta de fer una valoració del coeficient intel·lectual del protagonista, entre altres coses perquè el protagonista té el repte més difícil, potser bé, de la història de l’òpera, i Stefan Vinke el va superar amb nota. Divendres també, una mica dubitatiu al començament del primer acte amb el seu duel amb Mime, un altre personatge a qui no lliuraran cap premi Nobel que no sigui el de la pau, que interpretà amb solvència Gerhard Siegel, posseïdor d’una veu que no s’ajusta exactament a les característiques del personatge, però que amb la seva interpretació va fer que el seu Mime quadràs a la perfecció amb el tarannà del primer acte i del personatge. Un primer acte que transcorre en una espècie de càmping desmanegat, gairebé un femer, on viu Mime i el seu pur protegit i on, en un lloc poc versemblant, repararan l’espasa indestructible, Notung, Notung!, i aquí ja el protagonista havia escalfat la veu i aconseguit el to que no perdria en la resta de la funció.

Decorat recarregat

Un decorat potser una mica innecessàriament massa carregat. Tot al contrari del segon, una sèrie de troncs d’arbre de cartró pedra, als quals una enorme pala, present damunt l’escenari -que tampoc no hi caldria-, ha devorat, i entre els quals compareixerà de bell nou un Wotan sobri, amb prestància i fins i tot diria que amb més sentiments que la majoria dels que he pogut veure, interpretat a bon nivell, veu clara, no gaire contundent però suficient, sobretot pel retrat que ha fet Robert Carsen del vianant, per part d’un elegant, en tots els sentits, Greer Grimsley. De la mateixa manera que em semblà un esplèndid Alberich el d’Oleg Bryjak, un baríton baix que amb l’ajuda de la seva veu fosca però eloqüent compongué un Nibelung que en aquesta segona jornada, si bé no té gaire paper, elípticament és el gran protagonista de la tetralogia, com una mena de Judes bíblic, sense el qual tot se’n va en orris.

I continuen els duels de duets, en què gairebé sempre hi és present el gran protagonista, ara amb Mime, ara amb l’ocell, ara amb el gegant Fafner, manco a l’inici d’aquest segon acte, en el qual transcorre l’encontre entre Wotan i Alberich. La troballa escènica més acurada, potser l’única, és en aquest acte i el mèrit és de l’il·luminador, Manfred Voss: llum tènue i efectiva amb l’aparició de la cova de Fafner, amb un correcte Andreas Hörl interpretant el gegant convertit en drac.

Tercer acte

Arribam al tercer acte. Erda, interpretada correctament per Maria Radner, i Wotan anunciant la fi dels déus en benefici del seu nét en un escenari que suposadament deu voler ser el Valhalla, que argumentalment no té raó de ser, sobretot amb un enrajolat de gres barat i amb els mobles que semblen a punt de ser traslladats, en referència que tot s’acaba, però que naturalment obliga a un canvi d’escenari per al moment culminant d’aquest penúltim capítol de la tetralogia, el duet final, l’encontre entre Siegfried i la seva estimada Brünnhilde, tia Brünnhilde més exactament, que interpretà sobiranament Catherine Foster, amb la qual cosa, per si algú tenia dubtes del gran nivell de la funció, el duet romàntic entre tia i nebot es va convertir en un autèntic festival de focs musicals, dins una mena de caixa metàl·lica amb la protagonista a terra i, com si es tractàs d’un paisatge després de la batalla, estèticament acurat, encara que em semblà difícil trobar un mínim de coherència tant a l’escenografia com a la direcció escènica.

Tot va quedar relegat a un segon pla, per exemple, i tan sols com a exemple, quan ambdós interpretaren el Heil dir, Sonne!, amb una Foster magistral en la part alta. Tampoc no podem oblidar la tasca de Josep Pons, sempre vorejant el límit del volum de l’orquestra, perquè la música no perdés la importància que té ni, per descomptat, la restàs als cantants.

stats