Simfònica per a tothom

Manacor.- Una de les moltes coses que la Simfònica està fent bé és la seva difusió. Posar la música culta a l’abast de tothom, tant en concerts de cambra com amb l’orquestra completa, interpretant repertoris que no són habituals dins el marc de la temporada d’abonament. Per a l’ocasió, la torre dels Enagistes, al Museu d’Història de Manacor, dins el programa ‘Anam de muses’ i la musa en aquest cas era Euterpe, naturalment. Pel que fa al programa, la selecció no podia ser millor. Dos quintets, un de Mozart i l’altre de Brahms. El primer, el Quintet per a clarinet en La major k.581, l’únic quintet que va compondre el geni de Salzburg per a aquest instrument, per encàrrec d’Anton Stadler, que posteriorment li sol·licità el no menys conegut Concert per a clarinet K. 622, escrit en la mateixa tonalitat. Brahms, “un nou geni”, com el va batejar Schummann, va compondre el Quintet per a cordes i clarinet op. 115 en Si menor per a un altre clarinetista virtuós, Richard Mühlfeld. Ambdues composicions tenen moltes similituds, però sobretot destacaria l’extraordinària qualitat que atresoren els dos segons moviments. Dues bones raons per acudir a la cita manacorina, que Juan José Pardo al clarinet, Bàrbara Walus i Sebastià Pou al violí, Marta Hatler a la viola i Ibolya Rozsas al violoncel varen executar amb prou solvència i correcció, tot i que hi mancàs la passió necessària que sorgeix quan domines la peça, per poder sentir el tempo suau i delicat del larghetto mozartià o la càlida dolçor de l’ adagio de Brahms. També és cert que tot plegat convidava a poques floritures més enllà d’interpretar el que està escrit a la partitura. Per ventura hauria estat adient informar, fent pedagogia i sense més ànim que aquest, que no s’aplaudeix després de cada moviment. En qualsevol cas, tan correcte com millorable.

Bellver.- Al castell dos reials del mateix, en versió ‘XL’ i Pablo Mielgo a la batuta. El programa de mà era anunciat com a ‘Concert de fidelització’, que no és altra cosa que una declaració d’intencions per part de la formació. Sobre l’escenari Trinidad Montero, acompanyada per la Simfònica per interpretar la coneguda composició de Manuel de Falla, El amor brujo, que ja forma part del seu repertori habitual. Aquesta circumstància té risc i a l’estiu, a l’aire lliure, una mica més. En qualsevol cas i amb tots els emperons ressenyats, El amor brujo sempre entra bé. La sensació és de redescobriment, una música que surt del més profund dels sentiments, amb una inabastable dosi d’originalitat. I després col·locar-la un altre cop al prestatge del racó. Per tant, sempre com si s’escoltàs de bell nou arriba la pregunta de... Per què no l’escolt més vegades? Per què no està a la llista de les habituals? Pregunta sense resposta. Trinidad Montero canta bé, però li manca potència, o la microfonia del castell no era la més idònia, que també pot ser. A la segona part, selecció de cobles de Manuel Quiroga, que va iniciar amb la Yo soy esa acompanyada tan sols al piano, per després passar a la resta de reconegudíssimes composicions amb tota l’orquestra. Ay pena penita, María de la O, Ojos verdes …