Potser el teatre Principal de Palma no sigui la sala Daurada del Musikverein, però en qualsevol cas, i pel que fa a l’edifici, és el més semblant que tenim, i avui no és el dia per parlar de la seva acústica ni fer comparances amb altres auditoris. Era tan sols una manera de començar a parlar del Concert de Cap d’Any que divendres es va dur a terme a Ciutat i dissabte a Manacor, ambdós amb el cartell penjat de ‘Tot venut’. Tot venut a un públic diferent del de la resta de concerts de la Simfònica, perquè no és el seu públic habitual. D’alguna manera queda palès que aquest concert no està valorat amb la justa mida, com si fos ‘menor’, perquè tot és més alegre, perquè hi ha bromes, perquè el director es mou de manera diferent, fins al punt de formar part de l’espectacle més enllà de la música, com si la música dels Strauss no tingués prou categoria, com si el concert, aquest concert i aquesta data, fos poc més o menys una ‘costellada’ d’aficionats. Res més lluny. Com bé deia Mariss Jansons, el director encarregat de conduir aquest any la Filharmònica vienesa pels camins dels valsos i les polques -que és més complicat del que sembla, executar aquesta música-, “si un exagera, té un mal sabor, i si no hi arriba, queda fat”.

És evident que la música dels Strauss, Johann i Josef, no és transcendent, però divertida no és ben bé senzilla, en tot cas lleugera, pel ritme, no per l’estructura musical. Sigui com sigui, la música tan sols és bona o dolenta, i pot ser interpretada bé o malament, la resta són vuits i nous. I Pabo Mielgo i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears varen complir els dos primers requisits, amb la qual cosa varen assolir les fites indispensables per passar una vetllada agradable i divertida per saludar l’any nou. Ho varen fer sense escatimar esforços, més de dues hores de concert, que varen passar com una exhalació, des de l’obertura d’El ratpenat de Johann Strauss fill, amb què es va iniciar el concert, fins a l’obligada i interactiva Marxa Radetzky, amb què va concloure i que va incloure tres bis. El primer, El Danubi blau, l’intermedi de La boda de Luis Alonso, que segurament deu ser la peça que més cops ha interpretat la Simfònica aquest any, i la Marxa de rigor. Entre i entre, fins a setze peces més que varen deixar esgotat el director, i és de suposar que també l’orquestra. Mielgo va assegurar que el proper any faria el parlament en català, com a propòsit del primer dia de l’any.

A més dels germans Strauss, dels quals varen interpretar la Marxa egípcia, com per descomptat, i magistralment, El vals de l’Emperador, o d’ambdós el peculiar Pizzicato polka, entre d’altres, el concert va incloure un altre clàssic com Wien bleibt Wien, de Johann Schrammel, amb el qual es va iniciar la segona part. Així mateix, hi hagué una bona ració de sarsuela, La alegría de la huerta, de Chueca; La leyenda del beso, de Soutullo i Vert; La verbena de la paloma, de Tomás Bretón, i el preludi d’El tambor de granaderos, de Chapí. Potser una mica massa sarsueler l’acompanyament dels vienesos, segurament per una mica d’inèrcia del director.

En resum, un bon concert que va complir les expectatives, va omplir i va fer passar uns moments agradables al respectable, sense oblidar qualitat i feina ben feta.