01/02/2015

Studium i Kaufmann, delícies a l’abast

3 min
Studium i Kaufmann, delícies a l’abast

A uditori del Conservatori.- Com cada mes, la cita amb Studium Aureum, que com no podia ser d’altra manera dedicà el concert a Luis Remartínez. “Pel mestre i amic Luis Remartínez, que la nostra música l’acompanyi”, resava el programa de mà. Quan demanaren a Ponseti per què Fauré, ell contestà que no calien excuses per programar el compositor francès. El que està clar és que no és un habitual de les programacions, i molt poques vegades, un monogràfic com el que ens varen oferir, sota el títol d’ El romanticisme francès. Fins a dotze peces curtes, per a piano, per a cor i piano, per a flauta i piano o per a solista, cor femení i piano. És a dir, tot un ventall musical amb la participació d’Andreu Riera al piano, Enrique Sánchez a la flauta i la soprano Bàrbara Femenias, qui va interpretar Le ruisseau op. 22. El concert pròpiament dit, abans dels bisos, va concloure amb la inoblidable Pavana op. 50 per a flauta, una meravella, cor i piano, que potser sigui la composició que va donar més fama a Gabriel Fauré, juntament amb el seu no menys fantàstic Rèquiem. Però la deliciosa música del francès, com la qualificà Carles Ponseti, anava agafant cos la nit de dilluns amb Siciliene op. 78 per a flauta i piano, amb la sensació de com si s’hagués apujat automàticament el dial de la qualitat, per poc després arribar al màxim nivell amb tres peces seguides, el Madrigal op. 35, basada, per dir-ho d’alguna manera, en la Cantata 38 de Bach, la Fantasia op. 79 i Les Djinns, amb text de Victor Hugo, que es va convertir també en el segon bis de la formació. Sabem que Gabriel Fauré no és un dels gran entre els grans, però està clar que milita en la primera divisió, segurament perquè, com diu Ponseti en el sempre molt divulgatiu programa de mà d’Studium Aureum, tan sols va dedicar bona part de la seva producció a les “petites formes”, “a la música de cambra i a la pianística”, i d’això en vàrem poder gaudir d’un bon tast. Amb l’auditori del Conservatori pràcticament ple del públic fidel, que mes a mes saluda els concerts amb aquesta sensació d’haver assistit a un concert profitós, per allò que no és fàcil sentir el que allà se’ns ofereix i d’on mai no és possible sortir decebut.

Ocimax.- Des del Royal Opera House de Londres en directe, ni més ni menys que Jonas Kaufmann i Eva Maria Westbroek, interpretant l’òpera d’Umberto Giordano Andrea Chénier, amb l’orquestra titular dirigida, com gairebé sempre, per Antonio Pappano. Però no tan sols. La direcció artística a càrrec d’un home que tampoc no decep mai, ni els puristes ni els que volen renovació. David McVicar, de qui fa pocs mesos vàrem poder veure al Gran Teatre del Liceu la seva versió de La traviata, que, fidel als seus plantejaments, oferí una posada en escena d’allò més luxosa, sobretot en el primer acte, de gran bellesa i eficaç alhora. Andrea Chénier és un “drama istorico ”, basada en la vida i mort del poeta revolucionari francès que va ser guillotinat per anar contra els principis de Marat, qui, a partir del segon acte, presideix l’escenari amb un bust convertit en una mena d’altar, al qual adoren els revolucionaris encapçalats per Robespierre. Aquest és el transfons de la història d’amor entre el poeta i l’aristòcrata Maddalena di Coigny, de qui està també enamorat el tercer protagonista en discòrdia, Carlo Gérart, interpretat per Zeljko Lucic, baríton sòlid i convincent en el paper. Però sens dubte qui va fer que a l’Ocimax s’haguessin d’habilitar dues sales va ser el tenor dramàtic Jonas Kaufmann, que per cert es va iniciar com a lleuger, i ara en aquest moments és qui ostenta la més àmplia tessitura del panorama operístic, per no parlar de l’impacte mediàtic de cadascuna de les seves intervencions. Andrea Chénier no és un rol senzill, com per exemple en la primera aparició del protagonista amb Colpito qui m’avete..., però no és menys cert que davant ha de tenir una soprano que li doni la rèplica idònia i així ho va fer la irlandesa Eva Maria Westbroek, que no va necessitar arribar a La mamma morta del tercer acte per mostrar les seves aptituds, tant per la part baixa com per la central, convertint la representació en un duel impressionant. Verisme en estat pur, una partitura elegant i precisa, amb el context històric ressenyat i un trio de cantants de primer nivell, que va fer les delícies d’un públic que sap perfectament el que és bo i el que és millor. Un cop més el cinema i les noves tecnologies varen fer possible un esdeveniment d’altura.

stats