Deià. No és senzill fer tan sols un seguiment mínim de tots els concerts de música clàssica que tenen lloc a Mallorca durant l’estiu. Per descomptat és impossible anar a tots, en contra d’una opinió, per dir-li d’alguna manera, més generalitzada del que sembla i del que és just, de tants i tants que justifiquen la seva peresa cultural, de significat molt ampli, amb la frase d’“aquí mai no fan res interessant”. En un moment de benvolença majúscula vull pensar que es refereixen que no fan res gros, molt gros, en una paraula, que estigui a l’altura del seu exquisit paladar. Dit això, a la petita església de Deià, pràcticament plena, va tenir lloc el quart concert de les Vetllades Musicals, amb Barry Sargent, director i solista de l’orquestra que ha creat per a aquest esdeveniment. Músics molt joves, fins a deu, quatre violins, dues violes, dos violoncels i un contrabaix, a més del mateix Sargent. El cartell anunciador parlava del Concert número 1 de Felix Mendelssohn i la Simfonia número 40 de Wolfgang Amadeus Mozart. Hi va haver una petita sorpresa amb la incorporació com a primera peça del concert de Battalia de Heinrich Ignaz Franz Biber, de la qual Barry Sargent va donar una explicació ajudat pels músics, com per exemple quan va mostrar com sonaria un contrabaix amb un full de paper entre les cordes a dalt de tot del batedor, com també va explicar que en el segon moviment, dels vuit que formen la composició, titulat La societat dissoluta de tots tipus d’humor, no és que tocassin malament els seus instruments, és el moment en què els soldats, abans de la batalla, estan completament borratxos. I així fins als vuit moviments, amb exemples sonors cadascun d’ells. Deu minuts d’una música poc habitual, encara que no per això menys interessant, d’un violinista i compositor a qui agradava rompre motlles i de la qual hi ha un enregistrament a càrrec de Jordi Savall, amb qui també ha col·laborat Barry Sargent.
Arribà el Concert núm. 1 en re menor de Felix Mendelssohn, del qual el director va explicar que el va compondre a l’edat de dotze anys; i jo afegeixo que va rescatar de l’oblit Yehud Menuhin l’any 1951. Sens dubte el millor de la vetllada, amb una interpretació per part de Sargent absolutament excepcional i que lògicament va contagiar la seva orquestra, que el va obsequiar amb una llarga salva d’aplaudiments, de la mateixa manera que ho va fer tot el públic. Per finalitzar, un altre indiscutible prodigi de la història de la música, Wolfgang Amadeus Mozart, de qui varen interpretar la coneguda i reconeguda Simfonia núm. 40 en sol menor, que va compondre quan en tenia 32 i ja havia farcit la història d’obres d’art. Parlant de prodigis, Mozart va compondre les simfonies 39, 40 i 41 en tres mesos. Segurament necessitava pasta. I en aquests casos el problema sempre són les referències d’una peça que gairebé tothom té dins la seva imatgeria. Així i tot, Barry Sargent i la seva orquestra varen salvar la circumstància dignament; tant, que un cop finalitzada varen oferir un bis, el final del primer moviment molto allegro de la simfonia en qüestió.
Vicent. Vaig escriure diumenge passat “un acomiadament una mica especial” referit a quan Josep Vicent ho va fer al castell de Bellver després del concert que tancava el Festival de Música. I ho vaig escriure perquè vaig pensar que l’any que ve no el veuríem dirigint la Simfònica. No va ser una premonició, era una evidència. Un parell de dies després saltà la notícia que havien fotut fora un home, un senyor, un artista per al qual només tenc paraules d’elogi. Però era la crònica d’una mort anunciada. Quan ho penses i recordes que es va solidaritzar un dia sí i l’altre també amb aquesta banda de músics que, a més de passar-ho bé tocant els seus instruments, volien cobrar, que gosaren fer front a la cort dels elegits, els quals mai no han fet acte de presència a gairebé cap dels concerts de la Simfònica... I, a més, aquest valencià insolent no ho ha fet bé, ho ha fet molt bé. Ha creat una atmosfera imprescindible perquè tot rutlli de manera excepcional en moments difícils, potser com mai de difícils, per no parlar de la variada selecció de músiques que ha ofert o de la seva capacitat de comunió no tan sols amb els músics, també amb el públic. Però de què val res d’això si no hi ha submissió?, l’única virtut que són capaços de veure, perquè dels altres valors ni en saben ni els interessa. Allà on vagi, aquí tindrà un admirador.
